“Resistir és rendir-se” de Slavoj Žižek

Política

2013-06-17 12.13.08Una de les lliçons més evidents de les últimes dècades és que el capitalisme és indestructible. Marx el va comparar amb un vampir, i un dels elements destacats de la comparació, en aquests moments, és la capacitat dels vampirs per alçar-se de nou després d’haver estat apunyalats fins a la mort. Fins i tot l’intent de Mao, amb la Revolució Cultural, d’esborrar fins i tot al mateix rastre del capitalisme ha desembocat en la seva triomfal tornada.

L’Esquerra dels nostres dies reacciona en diferents direccions a l’hegemonia del capitalisme global i el seu suplement polític, la democràcia liberal. Pot, per exemple, acceptar l’hegemonia, però continuant la lluita per les reformes dins del marc hegemònic (es tracta aquí de la democràcia social tipus Tercera Via.)

O bé, accepta que l’hegemonia serà permanent, però que no obstant això és possible resistir a partir dels seus intersticis.

O bé, accepta la futilitat de tota lluita, atès que l’hegemonia és tan àmplia que no hi ha res a fer realment, excepte esperar un esclat de divina violència, en el que seria una versió revolucionària de l’afirmació d’Heidegger: “Només Déu pot salvar-nos.”

O bé, reconeix la temporal futilitat de la lluita. En aquest moment de triomf del capitalisme global –s’afirma— no és possible una veritable resistència, de manera que tot el que queda per fer fins a tant no es renovi l’esperit revolucionari de la classe treballadora global és defensar el que queda de l’Estat del benestar, confrontant als detentors del poder a demandes que sabem que no poden satisfer, i d’altra banda retirar-se als estudis culturals, on un pugui continuar en silenci el seu treball de crítica.

O bé, posa l’accent en el fet que el problema és més fonamental, i que el capitalisme globalitzat és en última instància un efecte dels principis subjacents de la tecnologia o la raó instrumental.

O bé, postula que es pot soscavar el capitalisme global i el poder de l’Estat no mitjançant un atac directe sinó mitjançant una reubicació de l’àmbit de la lluita en la pràctica quotidiana, en la qual es pugui construir un món nou. D’aquesta manera, els fonaments del poder del capital i l’Estat aniran sent soscavats gradualment i, en algun moment, l’Estat s’esfondrarà (un exemple d’aquest enfocament el constitueix el moviment zapatista.)

O bé, pren la ruta postmoderna, traslladant l’accent de la lluita anticapitalista a les múltiples formes de lluita político-ideològica per l’hegemonia, posant l’accent en la importància d’una nova articulació del discurs.

O bé, aposta per la repetició, a escala postmoderna, del gest marxista clàssic d’instaurar la determinació negativa del capitalisme: amb l’actual increment del treball cognitiu, la contradicció entre la producció social i les relacionis capitalistes s’ha fet més flagrant que mai, i fa possible per primera vegada la democràcia absoluta (en el que seria la posició d’Hardt i Negri.)

Aquestes posicions no es presenten com una manera d’evitar altres autèntiques polítiques radicals d’esquerra, sinó que el que tracten de manifestar és, sens dubte, la falta d’una posició d’aquest tipus. No obstant això, aquesta derrota de l’Esquerra no és tota la història d’aquests últims trenta anys. Hi ha una altra lliçó, no menys sorprenent, que mereix aprendre’s dels comunistes xinesos, que estan presidint el que podríem qualificar com el més explosiu desenvolupament del capitalisme en tota la història, i del creixement de la Tercera Via socialdemòcrata a Europa Occidental. Pot concretar-se, en poques paraules, en la frase: podem fer-ho millor. En el Regne Unit, la revolució de Margaret Thatcher va ser, en el seu moment, caòtica i impulsiva, i va estar marcada per una sèrie de contingències imprevisibles. Va ser més tard Tony Blair qui va ser capaç d’instituir-la o, per dir-ho en paraules d’Hegel, elevar (el que semblava en un primer moment) una contingència, un accident històric, al rang de necessitat. Thatcher no era thatcherista, era només ella mateixa; ha estat Blair (més que John Major) qui realment ha donat forma al thatcherisme.

La resposta d’alguns crítics de l’Esquerra postmoderna a aquest dilema és convocar a una nova política de resistència. S’acusa a aquells que segueixen insistint a lluitar contra el poder de l’Estat, per no parlar de prendre’l, de romandre ancorats en el vell paradigma: la tasca d’avui dia, diuen els seus crítics, és resistir al poder de l’Estat retirant-se del seu terreny i creant nous espais fora del seu control. Això és, per descomptat, el contrari a acceptar el triomf del capitalisme. Les polítiques de resistència no són sinó el suplement moralitzador a l’esquerra de la Tercera Via.

El recent llibre de Simon Critchley Infinitely Demanding (Infinitament exigents) és la cristal·lització gairebé perfecta d’aquesta posició. Per Critchley, l’Estat liberal-democràtic no és una cosa passatgera. Els intents d’abolir l’Estat han fallat miserablement; per tant, la nova política ha de situar-se a una certa distància d’ell: moviments contra la guerra, organitzacions ecologistes, grups de protesta contra els abusos racistes o sexuals, i altres formes d’autoorganització. Ha de ser una política de resistència a l’Estat, de bombardeig de l’Estat amb demandes impossibles, de denúncia de les limitacions dels mecanismes de l’Estat. El principal argument per desenvolupar les polítiques de resistència a certa distància de l’Estat gira entorn de la dimensió ètica de la demanda, infinitament exigent, de justícia: no hi ha cap Estat que pugui fer cas omís a aquesta crida, puix que el seu objectiu últim, inscrit en el seu realpolitik, és el de fer possible la seva pròpia reproducció (el seu creixement econòmic, seguretat pública, etc.)

Critchley escriu:

“És evident que la Història l’escriuen, en general, els qui disposen de porres i armes de foc, i que un no pot esperar derrotar-los mitjançant la sàtira burleta o amb plomalls per a la pols. No obstant això, tal com la història del nihilisme ultraesquerranista mostra amb tota eloqüència, en el moment en què un pren a les seves mans una porra o un arma de foc està ja perdut. La resistència política anàrquica no hauria de pretendre imitar o reflectir la violenta sobirania arcaica a la qual s’enfronta.”

Així doncs, què haurien de fer, per exemple, els seguidors nord-americans del Partit Demòcrata? Deixar de competir pel poder de l’Estat i retirar-se als intersticis d’aquest, deixar el poder estatal als republicans i començar una campanya de resistència anàrquica? I què faria Critchley si s’enfrontés a un adversari com Hitler? Sens dubte, en un cas així hom hauria de “imitar o reflectir la violenta sobirania arcaica” a la qual s’enfronta. No hauria l’Esquerra d’establir una distinció entre les circumstàncies en què es pot recórrer a la violència en la confrontació amb l’Estat, i aquelles en les quals tot el que un podria i hauria de fer és utilitzar la sàtira burleta o el plomall per a la pols? L’ambigüitat de la posició de Critchley emana d’una estranya incongruència: si l’Estat no és una cosa passatgera, si és impossible abolir-ho (o abolir el capitalisme), per què retirar-se? per què no actuar amb (en) l’Estat? per què no acceptar la premissa bàsica de la Tercera Via? per què limitar-se a una política que, tal com assenyala Critchley, posa en qüestió a l’Estat i passa comptes a l’ordre establert, no per desfer-se de l’Estat, per desitjable que pogués ser en sentit utòpic, sinó a fi de millorar-lo o atenuar els seus efectes perniciosos?

Aquestes paraules simplement demostren que l’Estat liberal-democràtic d’avui i el somni d’una política anàrquica infinitament exigent existeixen en una situació de mutu parasitisme: agents anarquistes es dediquen al pensament ètic mentre que l’Estat s’ocupa de gestionar i regular la societat. L’agent ètic-polític anàrquic de Critchley actua com un superego, bombardejant confortablement a l’Estat amb les seves exigències; al seu torn, com més intenta l’Estat satisfer aquestes exigències, més culpable apareix. De conformitat amb aquesta lògica, els agents anàrquics centren la seva protesta no en les dictadures declarades sinó en la hipocresia de les democràcies liberals, a les quals acusen de trair els mateixos principis que asseguren professar.

Les grans manifestacions de Londres i Washington contra l’atac nord-americà a l’Iraq, fa uns anys, ofereixen un cas paradigmàtic d’aquesta estranya relació simbiòtica entre poder i resistència. El paradoxal resultat va ser que ambdues parts van estar satisfetes. Els que protestaven van salvar les seves belles ànimes i van deixar bé clar que no estaven d’acord amb la política del govern cap a l’Iraq. Els que estaven en el poder ho van acceptar sense xivarri, i fins i tot es van aprofitar d’això: no solament les propostes no van modificar de cap manera la decisió ja adoptada d’atacar l’Iraq, sinó que fins i tot la van legitimar. Així, la reacció de George Bush a les massives manifestacions de protesta durant la seva visita a Londres, va ser dir: “Ja veuen, això és pel que lluitem, per fer possible que el que la gent fa aquí –protestar contra la política del seu govern— sigui possible també a l’Iraq.”

Resulta cridaner que el rumb pres per Hugo Chávez des de 2006 sigui el diametralment oposat a l’adoptat per l’Esquerra postmoderna: en lloc de resistir-se al poder de l’Estat, es va apoderar d’ell (en un primer moment mitjançant un intent de cop d’Estat, després democràticament), utilitzant sense manies els aparells de l’Estat veneçolà per a les seves pròpies finalitats. A més, està militaritzant els barris i organitzant la formació d’unitats armades en ells. I finalment, l’amenaça definitiva: ara que sent els efectes econòmics de la resistència del capital al seu mandat (escassetat temporal d’alguns productes en els supermercats subvencionats per l’Estat), ha anunciat plans per consolidar els 24 partits que el recolzen en un únic partit. Fins a alguns dels seus aliats veuen amb escepticisme aquesta decisió i es pregunten si no es produirà a costa dels moviments populars que han donat el seu impuls a la revolució veneçolana. No obstant això, la seva opció, encara que arriscada, hauria de ser recolzada sense reserves: la tasca consisteix a fer que el nou partit funcioni no com un típic Estat socialista (o peronista), sinó com un vehicle per a la mobilització de noves formes de política (com els comitès de base dels barris de barraques). Què hauríem de dir-li a algú com Chávez: “No, no vagi vostè a fer-se amb el poder, retiri’s, deixi l’Estat i l’actual situació en el seu lloc”? Sovint es minimitza a Chávez cridant-lo de bufó, però per ventura una retirada no el reduiria simplement a una nova versió del subcomandant Marcos, al que molts esquerrans mexicans qualifiquen ara de subcomediante Marcos?” Avui, són els grans capitalistes –Bill Gates, els contaminadores corporatius, els caçadors de la guineu— els qui resisteixen a l’Estat.

La lliçó en tot això és que el veritablement subversiu és no insistir en exigències infinites que sabem que els que estan en el poder no poden satisfer. Atès que ells saben que nosaltres ho sabem, aquesta actitud d’exigència infinita no presenta cap problema per als que posseeixen el poder: “És meravellós que amb les seves exigències crítiques ens recordin la classe de món en la qual a tots ens agradaria viure. Lamentablement, vivim al món real, en el qual hem d’arreglar-nos amb el que és possible.” El que cal fer, per contra, és bombardejar els que estan en el poder amb exigències ben seleccionades, precises i finites, que no puguin ser descartades amb la citada excusa.

Article publicat el novembre de 2007 al London Review of Books. Traducció de l’Espai Fàbrica.

Anuncis

2 pensaments sobre ““Resistir és rendir-se” de Slavoj Žižek

  1. No m’agrada el capitalisme, però las idees d’en Marx encara menys es pot veure els països que tenen les idees d’en Marx com viuen, a part que son totalitaris. Hi ha una cosa molt clara sense diners no es pot viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s