Allò que està malament al món

Política, Relats

tumblr_l0mda3W2PI1qafjxro1_500Al final del seu llibre, G. K. Chesterton al·ludeix a una llei promulgada al Regne Unit segons la qual, per tal d’evitar les epidèmies de polls als barris pobres, els nens de la classe obrera havien de dur els caps rapats. Els pobres, escriu Chesterton, es troben tan pressionats des de dalt, en submóns de misèria tan pudents i sufocants, que no se’ls ha de permetre de tenir cabells, atès que això significa tenir polls. En conseqüència, els metges suggereixen suprimir els cabells. No sembla que els hagi passat pel cap de suprimir els polls. És clar, seria massa llarg i feixuc de tallar els caps dels tirans: és més fàcil de tallar els cabells dels esclaus. En el raonament que fila la conclusió d’aquest llibre formidable, Chesterton afirma que la lliçó dels polls dels suburbis és que allò que està malament són els suburbis, no pas els cabells. I diu quelcom veritablement sorprenent: només per mitjà d’institucions eternes com el pèl podem sotmetre a prova institucions passatgeres com els imperis.

Chesterton esmerça tot el llibre a pensar en un punt de partida per a construir tot un ordre social, un mínim més enllà del qual no té gens de sentit defensar res. I arrenca així el darrer paràgraf del llibre, el més bell que hagi llegit mai sobre la qüestió de la revolució: cal començar per algun lloc i jo començo pels cabells d’una nena. Qualsevol cosa és dolenta, però l’orgull que sent una bona mare per la bellesa de la filla és bona. És una d’aquestes tendreses que són inexorables i que són la pedra de toc, el moll de l’os, de tota època i raça. Si hi ha coses en contra seu, cal posar-hi fi. Si els terratinents, les lleis i les ciències hi van en contra, cal posar fi als terratinents, les lleis i les ciències. Amb els cabells roigs d’una entremaliada del rierol calaré foc a tota la civilització moderna. Com que una nena ha de tenir els cabells llargs, ha de tenir els cabells nets. I com que cal que tingui el cabells nets, no pot tenir una llar bruta; com que no ha de tenir la llar bruta, cal que tingui una mare lliure i disponible; perquè tingui una mare lliure, no pot tenir un terratinent usurer; com que no ha d’haver-hi terratinent usurer, cal que hi hagi una redistribució de la riquesa; com que cal que hi hagi una distribució de la riquesa, cal una revolució. La petita entremaliada pèl-roja, que acabo de veure passar davant ca meva, no ha de ser afaitada, ni lesionada, ni alterada; els seus cabells no han de ser tallats com els d’un convicte; tots els regnes de la terra han de ser mutilats i destrossats per servir-la a ella. Ella és la imatge humana i sagrada; al seu voltant la trama social ha de trontollar, trencar-se i caure; els pilars de la societat vacil·laran i els sostres més antics s’ensorraran, però caldrà no tocar ni un sol cabell del seu cap.’

‘Allò que està malament al món’ de G. K. Chesterton (1874-1936)

Anuncis

“El rostro de un candidato político en una valla publicitaria” Bukowski

Relats

20130325-233805.jpg

No demasiadas resacas
No demasiadas peleas con mujeres
No demasiados neumáticos desinflados
Nunca pensó en el suicidio

No más de tres dolores de muelas
Nunca se saltó una comida
Nunca estuvo encarcelado
Nunca estuvo enamorado

7 pares de zapatos

un hijo en la universidad
un coche que no tiene más que un año
pólizas de seguros
un césped muy verde
cubos de basura con tapa hermética

seguro que le eligen.

Guerra

Relats

“Inexistiendo en franco retroceso”

de Joan Rodriguez

Siete de la mañana:”Piiiiiiiiiiiiiiiii”, un aparatito situado a mi lado empieza a dar la alarma. MI cama se ha convertido en una cama bomba, pero a pesar del susto yo ya estaba preparado. Ayer el cabecilla de un grupo terrorista hizo una llamada para avisar y reivindicar el atentado: “Mañana a las ocho, en el lugar de siempre”, y colgó.

Presto, salto antes de que estalle la cama, me visto desesperadamente, desayuno a toda leche y vuelo hacia la calle…, simples efectos colaterales.

Me dejo engullir por la ciudad y aunque nos bombardean me meto en un refugio subterráneo donde un militante terrorista me obliga a introducir una tarjetita en una máquina para entrar, técnicamente una “T-10 integrada”.

Al salir del refugio me introducen en un furgón que me llevará a un campo de concentración donde me obligan a realizar tareas que, sinceramente, no haría si no me coaccionaran, a hablar con gente con la que no quiero hablar e incluso me veo forzado a sonreír en situaciones espeluznantes. Es la guerra y voy perdiendo.
Al cabo de un rato se produce una tregua, pero mi situación de desventaja me deja poco espacio para la negociación y sólo puedo conseguir veinte minutos para engullir un bocadillo que me permitirá seguir con los trabajos forzados y continuar una batalla que veo perdida.

Tras sudorosas horas me dejan libre…, justicia infinita, o divina, ya no sé, quizá libertad duradera.

Miro la hora. Debo de apresurarme para comer veloz y recoger a mi hijo, me han avisado de que ha sido detenido por tener tres años, pero lo sueltan a las cinco y si no llego a tiempo será abandonado en medio de la calle.

Resoplo mientras corro, y pienso en qué crueles que son estos terroristas que ya no respetan ni a los niños. Milagrosamente logro llegar a tiempo, aunque después debo apresurarme para llegar a otro local- propiedad de esos locos integristas- donde me cambian el esfuerzo que realizo en el campo de concentración por alimentos y otros enseres que creo necesarios. Allí también estoy bajo sospecha y debo atravesar otra máquina por si, por error, se me ha caído algún producto en el bolsillo. Otro militante vigila.

Vuelvo sudoroso a casa asustado, cansado, y después de un tierno beso y una sonrisa cómplice, veo la mirada cansada y asustada de quien comparte conmigo, bajo el mismo techo, la misma guerra.

Mis piernas, como dos torres gemelas, se tambalean, y caigo en la cama destrozado, no sin antes haber recibido otro aviso de bomba, para mañana a las siete.