Garanties democràtiques

Política

Galeria-Catalunya-Barcelona-EDU-BAYER_EDIIMA20130510_0155_4

Article publicat al Catalunya Plural el 5 de juliol de 2017

Ningú dubta a dia d’avui que el 15M va significar l’inici d’un nou cicle polític. Un nou cicle marcat per un nou paradigma democràtic en el qual el sistema formal representatiu és insuficient per afrontar reptes polítics com recuperar la sobirania que el mateix sistema ha cedit als mercats. De les places en va sortir, entre moltes coses, una deslegitimació clara d’aquest sistema formal clarament insuficient tant per garantir els drets polítics (no ens representen) com els materials (no som mercaderies en mans de polítics i banquers). El 15M, per tant, inaugura un nou cicle on calen noves estratègies i formes d’autoorganització popular que vagin molt més enllà de les dinàmiques institucionals pròpies del que s’ha anomenat règim del 78.

Nova institucionalitat

Amb el recent cicle electoral sorgeixen diversos projectes polítics que pretenen portar els anhels de les places a les institucions. Així, s’obre una finestra d’oportunitat que té, entre d’altres objectius, instaurar una nova institucionalitat. Aquests projectes, però, s’han trobat d’un banda les resistències internes del propi sistema institucional, tot un entramat de relacions de poder informal, que van molt més enllà de l’aritmètica sorgida d’unes eleccions i que configuren dinàmiques enquistades difícils de canviar. D’altra banda s’observa una creixent institucionalització i autonomització d’una part dels càrrecs electes, instal·lats en la idea del bon govern, tractant de maximitzar els límits de la institució però sense superar-los, temorosos de projectar una imatge massa radical i evitant així qualsevol transformació estructural de la realitat.

Anuncis

«No nos representan»

Política

Hacia nuevas instituciones democráticas (Ed. Traficantes de sueños)

Ahora bien, la crisis puede cerrarse de varias formas. Hay quien lee de forma simplona el eslogan del 15M «no nos representan», no como una crítica al sistema de representación y una puesta en cuestión del discurso de la representación, sino en el sentido restrictivo de que «estos que hay ahora no nos representan» pero otros distintos sí podrían representarnos. Podríamos elegir unos representantes genuinos y volvernos a nuestras casas.

798339_268096176654954_1170456820_o

Por el contrario, en mi opinión, la crítica afecta a un núcleo más profundo, a la idea de que «no somos representables», a la idea de que la representación siempre es un mecanismo de legitimación adscrito a unas prácticas que logran crear un imaginario específico.

La política democrática no tiene tanto que ver con la representación como con la acción y la capacidad de decisión. Pero ¿cómo se introduce el gobernado en el ámbito de la decisión política? ¿Cómo conseguir que aquellas exigencias de una población que ya no puede aguantar más, se conviertan en prescripciones políticas obligatorias?

NarcoFutbol

Esport

Article publicat a elCrític.cat el 13 de desembre de 2016

El nom de l’Atlético Nacional de Medellín quedarà lligat per sempre al d’un humil club brasiler amb el que havia de jugar la final de copa Suramericana. El Chapecoense va patir un accident d’avió quan es desplaçava a Medellín i la resposta del club colombià, exigint que el títol sigui concedit als brasilers, engrandeix un 2016 que havia servit al club verdolaga per deslliurar-se de fantasmes del passat que lligaven el nom del club a un dels homes més controvertits i sanguinaris de la història de Colòmbia: Pablo Emilio Escobar Gaviria.

0010426624

Narcofutbol

Els anys vuitanta va ser anys de plata o plomo, popular expressió que servia per definir les relacions de poder que es van establir a Colòmbia a finals del segle passat. El futbol no va escapar a aquesta lògica i els tres principals clubs del futbol colombià van ser controlats pels tres narcos més poderosos del panorama llatinoamericà. Gonzalo Rodríguez Gacha conegut com el Mexicano, soci d’Escobar al càrtel de Medellín, s’havia fet amb el Millonarios de Bogotà, equip amb el que havia guanyat els títols de lliga colombiana del 1987 i 1988. Els germans Rodríguez Orejuela, patrons del càrtel de Calí, principal rival d’Escobar, feia anys que assolien títols amb l’Amèrica de Calí campió de lliga entre 1982 i 1986 i finalista de la Copa Llibertadores tres edicions consecutives (1985-87). Per la seva banda Escobar es va fer amb el control del club més important de la seva ciutat, Atlético Nacional, tot i que darrerament el fill d’Escobar ha explicat que el seu pare no n’era seguidor. Segons Juan Pablo Escobar, que viu tractant d’esborrar el fantasma del seu pare, el patrón era seguidor de l’altre gran club de la ciutat: Deportivo Independiente Medellín.

Però fora de Medellín el rival històric d’Atlético Nacional era l’América de Calí controlat per els també grans rivals d’Escobar en el món del narcotràfic. L’América havia basat el seu èxit en la contractació de bons jugadors argentins com Falcioni o Alfaro i Escobar, mogut pel seu habitual populisme, va decidir construir un equip guanyador íntegrament format per jugadors colombians. Pacho Maturana va ser l’entrenador escollit per construir aquell equip, anomenat Puros Criollos, basat en futbolistes com Andrés Escobar, El Palomo Usuriaga o René Higuita, jugadors que veurien les seves vides travessades per la inestabilitat social del país.

“Nunca me importó el fútbol” de Héctor Casciari

Esport, Relats

Tengo cuarenta y cuatro años y hace más de cuarenta que el fútbol no me importa. Empezó a no importarme cuando mi padre me dijo, en 1974, que su única ilusión era ver los mundiales acompañado. Yo tenía tres años y solamente buscaba uln cosa en la vida: temas para conversar con él. Si mi padre hubiera dicho «mi ilusión es que te gusten los carros de combate alemanes de la marca Panzer», hoy miraría documentales sobre la Segunda Guerra y escribiría cuentos bélicos. Pero no fue así.


Mi padre murió hace algunos años. Llegó a ver quince mundiales: desde el Maracanazo brasileño hasta la última final en Berlín 2006. Ver quince mundiales, creo yo, es haber tenido una buena vida. Yo llevo vistos once, y creo que con cuatro más estaría satisfecho. Me gustaría que empatáramos en quince con mi padre. Que ni él viera más mundiales que yo, ni yo más que él. 

Els comuns i la unilateralitat

Política

Passada la Diada, és a dir, les escenificacions pròpies i alienes, intentaré posar el meu granet de sorra en el debat sobre la unilateralitat que s’hauria de donar dins d’aquest espai polític heterogeni que popularment s’anomena els comuns. Com a persona que participa d’aquest espai crec que és prioritari abonar el debat d’idees, un debat de base que s’allunyi dels jocs d’equilibris interns que els diversos sectors juguen des de fa setmanes mitjançant les declaracions a la premsa i els comunicats polítics que es van anar fent públics els dies anteriors a la Diada.

cseybjlwyaaal4xEn primer lloc cal posar sobre la taula una realitat innegable: el moviment independentista no és un moviment conjuntural enfront del qual n’hi ha prou amb col·locar-se de perfil i esperar que passi. Tant és si diumenge van sortir un milió, dos o cinc-centes mil persones, tant és si electoralment mobilitzaran en el futur el 48 o el 35%, l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà impossible articular en els propers anys una majoria parlamentaria que no passi per algun dels sectors que avui dia el conformen. Per tant, seria raonable demanar a aquells sectors de la futura confluència que aposten per l’enfrontament radical amb l’independentisme, representats simbòlicament pel portaveu de CSQEP Joan Coscubiela, que ens expliquin amb quines aliances estan pensant per governar el país els propers anys. És evident que el principal objectiu de la confluència és fer un gir electoral al país, un gir, però, que caldrà cristal·litzar en aliances postelectorals que permetin una governabilitat alternativa que no passi per la dreta, catalana o espanyola. En l’escenari postelectoral no n’hi haurà prou amb haver guanyat les eleccions si prèviament no hem teixit aliances polítiques que ens permetin tenir una majoria parlamentaria i avui per avui sembla que la via Coscubiela no està sent massa fructífera a l’hora de trobar acords que configurin majories polítiques d’esquerres.