Una breu reflexió sobre les primàries a Catalunya En Comú

Política

Catalunya en Comú acaba de celebrar eleccions primàries per escollir una llista amb la que negociar la integració posterior a la llista estatal de Unidos Podemos. A la vegada, Barcelona En Comú (que forma part de Catalunya en Comú) també farà unes primàries per escollir una llista amb la que negociar la integració posterior a la llista estatal de Unidos Podemos. En fi, una manera rocambolesca d’acabar col·locant (probablement) a dos homes com a únics representants a Europa de l’espai dels Comuns. Cap de les dues organitzacions pot presentar, per estatuts, una llista encapçalada per dos homes, però feta la llei, feta la trampa.

Més enllà d’aquesta bicefàlia testosterònica, el procés intern propi de Catalunya en Comú ha donat un resultat clar: Guanya el consens. La llista guanyadora ha aconseguit més del vuitanta per cent dels vots amb una candidatura calidoscòpica en la seva mirada de la Unió Europea. Eurocomunistes, ecosocialistes o municipalistes rebels que podrien haver presentat llistes diverses, enriquint el debat intern i deixant en mans de les bases el pes de cada mirada en la llista resultant. Però el consens previ s’ha tornat a imposar deixant les bases davant d’un procés descafeïnat al que han respost amb una participació, una vegada més, preocupant.

Ho escrivia Emmanuel Rodríguez (2016): “Primarias y consultas fueron, en efecto, legados del “participacionismo” del 15M, pero acabaron siendo poco más que un formalismo vacío en los nuevos partidos. Su función real consistió en servir como mecanismos de validación de liderazgos, que a la postre trataron de suprimir el conflicto inscrito en la construcción de las nuevas elites”.

Anuncis

11S: agafem forces

Política

Article signat al Diari Públic amb les companyes de Desbordem

Joana Bregolat, Margarida Fité i Enver Aznar el 10 de setembre de 2018

Arriba un altre onze de setembre, una Diada que marca un nou curs polític calent. Venim d’un any combatiu, on els carrers han marcat el camí davant unes institucions repressores, patriarcals i neoliberals que cada cop –si ja no és res– ens representen menys. I aquest any combatiu, ens ha mostrat la necessitat de superar les mirades tancades perquè soles, aïllades, no podem enfrontar la complexa situació política que vivim a Catalunya: hem d’avançar cap a la construcció d’àmplies majories que esdevinguin forces constituents.

L’escenari de futur que se’ns planteja, entre processos judicials polititzats íntegrament, discursos alt-right amb motivacions electoralistes pures i mostres d’impunitat setmanals de l’extrema dreta als nostres carrers, ens referma en la necessitat d’un espai de trobada ampli. Cal construir un front sòlid que trenqui amb la paràlisi i sigui capaç d’articular una política unitària contra la repressió de l’Estat, contra la persecució de la llibertat d’expressió, per l’alliberament de les preses i l’anul·lació de les causes, i per la completa derogació de les restes de l’aplicació de l’article 155. La lliçó que hem d’extreure de la passada tardor catalana és que som capaces d’obrir nous temps només quan fugim de sectarismes i anem totes a una, així va ser possible obrir els col·legis electorals durant l’1 d’octubre, desbordar els carrers el 3 i només així serà com podem enfrontar la repressió esdevinguda per part d’un Estat que ha embogit i que prepara la que pot ser la seva resposta definitiva en els judicis a les preses polítiques.

Garanties democràtiques

Política

Galeria-Catalunya-Barcelona-EDU-BAYER_EDIIMA20130510_0155_4

Article publicat al Catalunya Plural el 5 de juliol de 2017

Ningú dubta a dia d’avui que el 15M va significar l’inici d’un nou cicle polític. Un nou cicle marcat per un nou paradigma democràtic en el qual el sistema formal representatiu és insuficient per afrontar reptes polítics com recuperar la sobirania que el mateix sistema ha cedit als mercats. De les places en va sortir, entre moltes coses, una deslegitimació clara d’aquest sistema formal clarament insuficient tant per garantir els drets polítics (no ens representen) com els materials (no som mercaderies en mans de polítics i banquers). El 15M, per tant, inaugura un nou cicle on calen noves estratègies i formes d’autoorganització popular que vagin molt més enllà de les dinàmiques institucionals pròpies del que s’ha anomenat règim del 78.

Nova institucionalitat

Amb el recent cicle electoral sorgeixen diversos projectes polítics que pretenen portar els anhels de les places a les institucions. Així, s’obre una finestra d’oportunitat que té, entre d’altres objectius, instaurar una nova institucionalitat. Aquests projectes, però, s’han trobat d’un banda les resistències internes del propi sistema institucional, tot un entramat de relacions de poder informal, que van molt més enllà de l’aritmètica sorgida d’unes eleccions i que configuren dinàmiques enquistades difícils de canviar. D’altra banda s’observa una creixent institucionalització i autonomització d’una part dels càrrecs electes, instal·lats en la idea del bon govern, tractant de maximitzar els límits de la institució però sense superar-los, temorosos de projectar una imatge massa radical i evitant així qualsevol transformació estructural de la realitat.

«No nos representan»

Política

Hacia nuevas instituciones democráticas (Ed. Traficantes de sueños)

Ahora bien, la crisis puede cerrarse de varias formas. Hay quien lee de forma simplona el eslogan del 15M «no nos representan», no como una crítica al sistema de representación y una puesta en cuestión del discurso de la representación, sino en el sentido restrictivo de que «estos que hay ahora no nos representan» pero otros distintos sí podrían representarnos. Podríamos elegir unos representantes genuinos y volvernos a nuestras casas.

798339_268096176654954_1170456820_o

Por el contrario, en mi opinión, la crítica afecta a un núcleo más profundo, a la idea de que «no somos representables», a la idea de que la representación siempre es un mecanismo de legitimación adscrito a unas prácticas que logran crear un imaginario específico.

La política democrática no tiene tanto que ver con la representación como con la acción y la capacidad de decisión. Pero ¿cómo se introduce el gobernado en el ámbito de la decisión política? ¿Cómo conseguir que aquellas exigencias de una población que ya no puede aguantar más, se conviertan en prescripciones políticas obligatorias?

Els comuns i la unilateralitat

Política

Passada la Diada, és a dir, les escenificacions pròpies i alienes, intentaré posar el meu granet de sorra en el debat sobre la unilateralitat que s’hauria de donar dins d’aquest espai polític heterogeni que popularment s’anomena els comuns. Com a persona que participa d’aquest espai crec que és prioritari abonar el debat d’idees, un debat de base que s’allunyi dels jocs d’equilibris interns que els diversos sectors juguen des de fa setmanes mitjançant les declaracions a la premsa i els comunicats polítics que es van anar fent públics els dies anteriors a la Diada.

cseybjlwyaaal4xEn primer lloc cal posar sobre la taula una realitat innegable: el moviment independentista no és un moviment conjuntural enfront del qual n’hi ha prou amb col·locar-se de perfil i esperar que passi. Tant és si diumenge van sortir un milió, dos o cinc-centes mil persones, tant és si electoralment mobilitzaran en el futur el 48 o el 35%, l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà impossible articular en els propers anys una majoria parlamentaria que no passi per algun dels sectors que avui dia el conformen. Per tant, seria raonable demanar a aquells sectors de la futura confluència que aposten per l’enfrontament radical amb l’independentisme, representats simbòlicament pel portaveu de CSQEP Joan Coscubiela, que ens expliquin amb quines aliances estan pensant per governar el país els propers anys. És evident que el principal objectiu de la confluència és fer un gir electoral al país, un gir, però, que caldrà cristal·litzar en aliances postelectorals que permetin una governabilitat alternativa que no passi per la dreta, catalana o espanyola. En l’escenari postelectoral no n’hi haurà prou amb haver guanyat les eleccions si prèviament no hem teixit aliances polítiques que ens permetin tenir una majoria parlamentaria i avui per avui sembla que la via Coscubiela no està sent massa fructífera a l’hora de trobar acords que configurin majories polítiques d’esquerres.