Guia per entendre quant cobren els polítics al Masnou

Masnou, Política

Aquest vespre, presumiblement, el Ple del Masnou aprovarà les retribucions que els regidors i regidores han de cobrar com a compensació per a la realització de les tasques que el càrrec comporta. Vagi per endavant, per ser honest amb qui llegeixi aquest text, que la meva posició personal és que les retribucions, en general, que reben els polítics em semblen massa elevades, però que en aquest text intentaré deixar de banda la meva opinió personal i centrar-me únicament en les dades.

En primer lloc, cal que deixem clares algunes qüestions per poder entendre com funciona el sistema de retribucions dels regidor i regidores.

D’on has tret les dades que apareixen en aquest text?

L’Ajuntament del Masnou té penjades al seu web municipal les actes dels plens des de 2003 fins a l’actualitat i en elles podem trobar les retribucions aprovades en sessió plenària. En aquest text em basaré d’una banda en els sous aprovats a principis de les dues darreres legislatures i de l’altra, la proposta del govern que avui es debat al Ple i que molt probablement no patirà variacions importants. En aquests enllaços podeu consultar les actes de 2007, 2011 i la proposta d’avui.

Qui decideix quant cobren els regidors i regidores del Masnou?

Les retribucions dels càrrecs electes es decideixen per acord del Ple. El govern presenta una proposta i l’oposició pot esmenar-la per arribar a un acord, però finalment és el Ple qui decideix per majoria, no per unanimitat, les retribucions, essent normalment la proposta del govern la que s’acaba aplicant sense massa variacions. Per aquest motiu pot donar-se la situació que hi hagin alguns grups que percebin unes retribucions amb les que no hi estiguin d’acord. Una vegada els regidors i regidores cobren el sou, poden decidir donar-ne una part (al partit o a alguna altra organització) si la retribució aprovada pel Ple és superior a la que el grup municipal havia establert prèviament com a topall màxim per als seus regidors/res. Cal tenir en compte que la donació d’una part del sou al partit és una pràctica habitual en la majoria de casos, desgravant-se aquesta donació en la posterior declaració de la renda.

Tot els regidors i regidores cobren un sou?

No, les retribucions dels regidors/res es divideixen en dos blocs: els que cobren un sou amb dedicació parcial o exclusiva i els que cobren una retribució en forma de dietes. En qualsevol cas ningú cobra per els dos conceptes, és a dir, qui cobra un sou no pot cobrar les dietes establertes. Si que es pot donar el cas que un regidor/a cobri un sou com a membre, per exemple, d’un consell comarcal o diputació provincial i en aquest cas si que pot cobrar les dietes establertes per l’assistència al Ple més aquest sou cobrat a l’altre ens públic. D’altra banda els regidors/res de govern amb dedicació podran cobrar dietes per desplaçaments o altres conceptes sempre que estiguin degudament justificades.

Els regidors cobren únicament el sou de l’Ajuntament?

Els regidors que únicament cobren el sou de l’Ajuntament són els que tenen dedicació exclusiva, mentre que els que tenen dedicació parcial o cobren les dietes poden compaginar la seva tasca com a regidors/res amb una altra feina o amb el cobrament d’alguna altra prestació, per exemple, d’atur, de jubilació o d’invalidesa.

Aclarits aquest punts passem a l’anàlisi de l’evolució dels sous, dietes i nombre de dedicacions de l’Ajuntament del Masnou en les darreres tres legislatures. Com he dit abans, les dades per aquesta legislatura 2015-2019 és basen en la proposta que avui porta a Ple el govern actual i que presumiblement serà aprovada sense variacions importants.

Anuncis

Municipals 2015 al Masnou

Masnou, Política

Article publicat a Maresme 24M el 29 de maig de 2015

Les eleccions municipals del passat diumenge al Masnou van deixar un clar guanyador uns quants perdedors i algunes preguntes sobre la taula.

Hi ha hagut sorpasso d’ERC a CiU?

La victòria d’ERC per primera vegada a unes eleccions municipals ha disparat les alarmes dins de Convergència i Unió, avaluant la possibilitat que aquesta es degui a un transvasament de vots de la federació nacionalista vers el seu soci de govern en l’anterior legislatura. Tot i que aquesta possibilitat de ben segur que ha estat un dels factors que explicarien la victòria de la formació liderada per Jaume Oliveras, cal destacar que CiU ha perdut 567 vots respecte a les municipals de 2011, mentre que ERC n’ha guanyat 1.716. Així doncs el suposat sorpasso d’ERC a CiU no explicaria per si sol la victòria republicana.

Per explicar la victòria d’Oliveras cal mirar cap al PSC. La formació socialista ha patit, a nivell nacional, diverses escissions durant els darrers anys. La més sonada ha derivat en la formació del Moviment d’Esquerres (MES).

Aquesta nova formació s’ha integrat a nivell local dins de les llistes d’ERC i ha col·locant dins de l’ajuntament, com a número 6 de les llistes republicanes, a Albert Alfaro, fill del exregidor del PSC del Masnou Eduard Alfaro. La llista d’Oliveras també comptava amb la presencia d’altres membres de MES, com Irene Gisbert, exregidora socialista als anys noranta i filla del darrer alcalde socialista, Eduard Gisbert. Precisament Eduard Gisbert va ser un dels exmembres del PSC del Masnou que va donar suport a Oliveras en un acte realitzat pocs dies abans de les eleccions municipals.

Aquest suport de part de destacats membres del PSC Masnou és una de les claus que explicaria el gran resultat que ERC va obtindré, per exemple, al barri dels blocs, feu fins ara inexpugnable del PSC i on Oliveras s’ha quedat a 4 vots de ser la força més votada. Així doncs i amb les dades a la mà, podem parlar d’un doble sorpasso d’ERC tant a CiU com al PSC, que explicarien en gran part la victòria republicana.

“Los desafíos de la izquierda anticapitalista europea” Panagiotis Sotiris

Política

IMG_0262

[¿Cómo explicar la debilidad de las izquierdas anticapitalistas en estos últimos cinco años? Aunque la situación objetiva es propicia para la agitación política, se ha abierto un espacio para un reformismo radical y han estallado insurrecciones por todo el mundo, el relativo fracaso del NPA en Francia, de Antarsya en Grecia y del SWP en Gran Bretaña aparece como una paradoja. En este artículo, Panagiotis Sotiris, miembro dirigente de Antarsya, propone un análisis de las causas profundas de esta incapacidad y llama a una renovación teórica, estratégica y política. El anticapitalismo no puede contentarse con denunciar las traiciones de las direcciones confederales y desbordarlas en las reivindicaciones sindicales (salarios, despidos, etc.). Hay que producir programas transitorios, plantear la cuestión del poder y de la hegemonía, transformar el partido en laboratorio para hacer nacer “nuevas formas de intelectualidad de masas, a la vez críticas e implicadas en la lucha política” 1/. (Nota introductoria de Contretemps]

La izquierda anticapitalista europea está en crisis. De la crisis del SWP en Gran Bretaña a la implosión del NPA o la fragmentación del ala izquierda de Rifondazione Comunista en Italia, pasando por la incapacidad de Antarsya (Grecia) para ampliar su audiencia a pesar de las recientes conmociones que caracterizan actualmente a la sociedad griega, la mayor parte de las tendencias que se reclaman de una crítica revolucionaria del reformismo socialista y comunista y que se inscriben en la filiación de Mayo 1968, están hoy día en una profunda crisis política.

Esto se produce en claro contraste con un período precedente, iniciado desde la segunda mitad de los años 1990, durante el cual la izquierda anticapitalista jugó un papel más que útil en el ascendente altermundialismo, constituyó una vanguardia en distintas luchas de primer orden a nivel nacional, sirvió de catalizador en la formación de iniciativas más amplias y, en algunos casos, fue el marco de empujes electorales destacables.

Y lo más notable es que esta crisis de la izquierda anticapitalista coincide con un período en el que además de una crisis sistémica del capitalismo se produce un impresionante regreso de los movimientos de masas.

En este sentido, el esquema recientemente propuesto por Alex Callinicos que consiste en decir que los buenos tiempos de la izquierda anticapitalista tuvieron lugar entre 1998 y 2005 – del ascenso electoral de la izquierda anticapitalista francesa (y del movimiento altermundialista) hasta el rechazo del tratado europeo–, por justo que sea en cuanto a cronología de una cierta forma de política anticapitalista de los años 2000, deja a un lado la actual coyuntura y su dinámica.

¿Qué mejores condiciones podríamos esperar que las que encontramos hoy, más allá de nuestros problemas, de nuestras crisis y de nuestros límites?

L’abraçada

Política

B5iZX_KIUAEe6ah

(Text escrit per Joan Tafalla, militant comunista i membre d’Espai Marx)

Sobre el risc d’entrar a palau, la puresa de la plaça i el mirar-se els braus des de la barrera.

Alguns estan amb l’escopeta carregada esperant que en David Fernández la cagui per tal de fer-li pagar tota una vida coherent en defensa dels de baix.

Ahir en Mas va anar en cerca d’en David i se li llençà a sobre per donar-li l’abraçada de l’ós. En David no va estar a l’alçada, em sembla a mi, o no va saber marcar l’autonomia del seu projecte respecte del projecte neo-liberal, mentider i corrupte d’en Mas.

Ho havia d’haver fet no sols amb el discurs, que ja ho fa ( i alguns dels que el critiquen ni el llegeixen ni l’escolten) si no amb el llenguatge gestual.

Una abraçada, no, David, donar-se la mà diplomàticament, si. Toca donar-se la mà.

Crec que les CUP i en David Fernández estan encara empresonats en el framing d’en Mas. I que no se’n podran sortir quan ells vulguin. També crec que en Mas ja ha passat a la següent pantalla i que ja està tractant de treure rendiment electoral o de governabilitat a tot el relat polític que ha construït durant el darrer any.

Ho fa també guanyant credibilitat tot abraçant-se al polític millor valorat de Catalunya. D’altra banda, mira de fer-li la mà a ERC.

Per a Mas, l’Union Sacrée ja s’ha acabat. Ell escombra cap a casa. La manca d’agilitat política d’el David d’ahir, un David esgotat després d’un periode esgotador, el mostrà com si no hagués entés encara el canvi d’escenari.

Al final de tanta discusió amb uns i els altres, algú m’ha recordat el gest de la Maruja Ruiz amb en Trias. M’ha fet pensar bastant i, fet i debatut, al final de tot, m’ha semblat més correcte el gest de la Maruja. Potser és que ella mai no ha entrat a palau.

Potser que aquesta flor que no fa estiu que es diu David Fernández, que ha entrat en el palau breument ( diu que no hi serà a la propera legislatura), ha patit un periode molt convuls, esgotador i, encara que s’hi ha mogut força bé, ha comés alguns errors. Només s’equivoca qui es mou. Si no fas rés és d’allò més fàcil no cagar-la.

No justitico l’error. Crec que és un error important. Per allò que estem a la societat de l’espectacle i la imatge, el gest és el que compta.

Només demano que mirem el conjunt i no una part. Que no fem categories a partir d’anècdotes.

Només demano que no cremem els ponts. Quan els temps de l’Unió Sagrada hagin passat i tornem a la dura realitat, quan es reprengui l’agenda social com diu l’amic Josep Bel, els ponts entre les esquerres seran necessaris. Més que mai. Si els cremem ara no ens fem cap favor a nosaltres mateixos.

No faig una crida de bones intencions, faig una crida política.

Ara sí, ara ja puc penjar el vídeo. No és un atac a en David.

És per a recordar-nos a tots plegats que els de baix també saben fer política, encara que gastin roba diferent, encara que parlin d’una altra manera, encara que no llegeixin tant.

#10N

Política

Ahir va ser 10N i tot va tornar a lloc. Rere la cortina (de fum), tot en ordre. El Mossos van tornar a atonyinar activistes de la PAH i Artur Mas torna a ser el Massies. La gent distreta, emocionada, alienada. És el moment, agafem-nos fort, que venen retallades.

Primer la independència i després ja veurem. Farem un nou país on “cada dia hi hagi gelat per postres”. Després ja ens diran que els de sempre seguirem pagant el primer, el segon, el pa i el vi. La roda segueix girant i “Mas no té pressa” per aturar-la. Cap governant pot passejar avui entre aplaudiments, ell sí. Cap governant rep abraçades, ell sí.

Avui és 11N. Aviat farà quatre anys que el rei Artur és a Palau, l’Oriol espera per ocupar el tron i els Mossos segueixen desnonant.

postit_5461f33f4eac94.26348985