Els resultats del passat diumenge a Catalunya, en general, no han estat bons per En Comú Podem. Hem guanyat, sí, i ens hem estès territorialment però hem retrocedit respecte al 20D, aquest cop amb una marca electoral i un candidat coneguts i en un context on el PSC ha pujat en percentatge de vot per primera vegada en deu anys i ERC ha millorat força els seus resultats. Cal reconèixer que no esperàvem aquest resultat a Catalunya i cal autocrítica per no convertir-nos tan aviat en allò contra el que lluitem i caure en l’autocomplaença pròpia de la partitocràcia tradicional.

Deia Galeano que som el que fem per canviar el que som i en els propers mesos els comuns ens enfrontarem a molts debats sobre el que som i sobretot sobre el que volem ser. La construcció del nou subjecte polític català serà un escenari ideal per fer aquesta autocrítica necessària i establir els pilars sobre els quals bastir aquest nou subjecte entorn el qual articular la resposta de les classes populars catalans davant el vell cicle de reformes liberals.

M’entretindré poc en el que som, doncs en el procés de construcció del nou subjecte serà molt més important que volem ser. Simplificant, ara som una marca electoral que tothom entén que serà un dels espais polítics hegemònics en el futur del país, una organització molt feble amb uns lideratges molt forts, situació que provoca poca participació de la base, moltes decisions per dalt, però també èxits en el terreny electoral. Som un moviment amb un programa de canvi però no queda clar si de transformació, un moviment que volia impugnar el règim però que a la primera de canvi ha caigut als braços del PSC. Un moviment a la cruïlla, a moltes cruïlles, que haurà de prendre diverses decisions que determinaran sí ens fundem com a nou agent transformador de la societat catalana o refundem allò que fa anys que existeix amb diferents noms, formes i colors.

Són moltes les cruïlles però m’agradaria posar sobre la taula tres de les que al meu entendre seran centrals, deixant clar que la pretensió d’aquest text no és tancar cap debat, al contrari, vol ser un punt de partida d’una sèrie de debats que necessàriament hauran de ser col·lectius.

La primera és organitzativa, de model, decidir si volem ser un partit polític nou però clàssic o un moviment polític horitzontal i transformador. Decidir si assumim el no ens representen de 2011 com a propi i com una crítica al sistema de representació o només com una crítica a uns representants concrets. En altres paraules si volem construir una organització viva que no tingui por de la seva militància i que afronta els debats estratègics de forma horitzontal o crear una organització on un grup delimitat de persones prenen les decisions, explicant tota discrepància interna com un senyal inequívoc d’immaduresa política. Limitar el temps que es pot ocupar un càrrec públic, mantenir contrapoders dins del moviment evitant que el grup que és dins de la institució monopolitzi els temps i els debats o evitar la pressa de decisions informal basada en cercles de confiança, poden ser alguns tallafocs per evitar dinàmiques que limiten la participació política de la base.

En segon lloc sembla que hi ha consens dins dels diversos moviments transformadors en que no pot haver-hi canvi polític posant tots els ous a la cistella institucional. Per aquest motiu caldrà decidir quin paper donem al conflicte, com el canalitzem i com ens posicionem davant de les múltiples resistències (laborals, culturals, de gènere…) necessàries davant d’un sistema polític i econòmic que tendeix a residualitzar el paper de l’estat. La relació dins-fora, com la institució es relaciona amb els moviments socials i com aquests han de mantenir la pròpia agenda sense deixar-se cooptar els relats pels companys i companyes que circumstancialment ocupen càrrecs institucionals, seran aspectes centrals en aquest debat. Els comuns haurem de decidir si potenciem el conflicte com a palanca de canvi social quan ocupem la institució o veiem en cada vaga un atac desproporcionat. Potenciar el conflicte no és fàcil i significa posar en qüestió la pròpia institució, una situació a voltes esquizofrènica que no entén de receptes màgiques però que requerirà d’una consciencia constant i real del qui som i per a què estem aquí. Podríem començar per canviar el governar per a tots per governar per la majoria social, especialment per aquelles persones que han estat oblidades sistemàticament per les institucions.

Per últim ens trobarem tot un seguit de cruïlles programàtiques que caldrà afrontar amb valentia, sense està permanentment amb la calculadora electoral a una mà i l’editorial de La Vanguardia a l’altra. Plantejar-nos si el que espera la societat de nosaltres és que siguem la nova socialdemocràcia o espera un moviment que plantegi noves alternatives estructurals. Sabem que no serà fàcil, ni ràpid i que el camí és ple de contradiccions, però decidim nosaltres en quines caure sense fer renuncies ràpides per por a espantar aquells que porten dècades governant a l’ombra. No podem caure en el pragmatisme a les primeres de canvi, deixant entreveure que tot l’anàlisi que s’havia fet des de fora de la institució era una carta als Reis impregnada d’infantilisme polític.

Més enllà del resultat final d’aquests debats i de molts altres que no he pogut abordar per no estendre’m massa, el més rellevant i imprescindible és que es tinguin i es tinguin en comú, posant la intel·ligència col·lectiva al servei del projecte. Aconseguir un veritable desbordament ciutadà que ens posi a caminar més enllà de la maquina de guerra electoral en la que s’han centrat la majoria d’esforços en aquest llarg cicle electoral. Evitar la temptació del tancament per dalt del projecte, un tancament que de ben segur asseguraria un subjecte polític capaç de guanyar algunes eleccions però que difícilment podria canviar les nostres realitats quotidianes.