Passada la Diada, és a dir, les escenificacions pròpies i alienes, intentaré posar el meu granet de sorra en el debat sobre la unilateralitat que s’hauria de donar dins d’aquest espai polític heterogeni que popularment s’anomena els comuns. Com a persona que participa d’aquest espai crec que és prioritari abonar el debat d’idees, un debat de base que s’allunyi dels jocs d’equilibris interns que els diversos sectors juguen des de fa setmanes mitjançant les declaracions a la premsa i els comunicats polítics que es van anar fent públics els dies anteriors a la Diada.

En primer lloc cal posar sobre la taula una realitat innegable: el moviment independentista no és un moviment conjuntural enfront del qual n’hi ha prou amb col·locar-se de perfil i esperar que passi. Tant és si diumenge van sortir un milió, dos o cinc-centes mil persones, tant és si electoralment mobilitzaran en el futur el 48 o el 35%, l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà impossible articular en els propers anys una majoria parlamentaria que no passi per algun dels sectors que avui dia el conformen. Per tant, seria raonable demanar a aquells sectors de la futura confluència que aposten per l’enfrontament radical amb l’independentisme, representats simbòlicament pel portaveu de CSQEP Joan Coscubiela, que ens expliquin amb quines aliances estan pensant per governar el país els propers anys. És evident que el principal objectiu de la confluència és fer un gir electoral al país, un gir, però, que caldrà cristal·litzar en aliances postelectorals que permetin una governabilitat alternativa que no passi per la dreta, catalana o espanyola. En l’escenari postelectoral no n’hi haurà prou amb haver guanyat les eleccions si prèviament no hem teixit aliances polítiques que ens permetin tenir una majoria parlamentaria i avui per avui sembla que la via Coscubiela no està sent massa fructífera a l’hora de trobar acords que configurin majories polítiques d’esquerres.

L’agenda política catalana avui dia pivota entorn d’una qüestió: com desencallar aquest fenomen polític que s’ha vingut anomenant Procés. Davant d’aquesta qüestió cal ser (auto)crítics: ningú té una solució viable a curt termini. El processisme proposa una mena de desconnexió unilateral inviable en un context de globalització capitalista, més encara dins d’un context geopolític com la Unió Europea. Només cal veure la dificultat per tirar endavant el resultat del Brexit per entendre que desconnexió avui dia no és res més que un enunciat difícil de portar a la pràctica, més encara quan no tens cap tipus de suport internacional. Paradoxalment el processisme assumeix les dificultats, existents, per poder fer un referèndum unilateral vinculant però en canvi veu factible assumir una desconnexió objectivament més complicada. Per posar dos exemples, com es garantirà que les empreses, sobretot les multinacionals, paguin els seus impostos a la agencia tributaria catalana o com s’assumirà el control dels ports si l’estat es nega a retirar els cossos de seguretat que hi té desplegats?. Preguntes sense resposta avui dia mentre es parla de desconnexió com si aquesta fos viable, segons el full de ruta de JxS i la CUP, en menys d’un any. De l’altra banda tenim dues postures, l’immobilisme de les forces conservadores (PP, C’s i PSC) que evidentment no soluciona el problema i la proposta de referèndum pactat amb l’estat. Aquesta proposta és la que suscita més consens dins de la societat catalana, fins i tot dins del propi processisme, però és objectivament inviable a curt i mig termini, com ha demostrat el tancament en banda de PP, PSOE i C’s al Congrés de Diputats. Davant d’aquesta situació sembla que l’esport nacional és veure la palla a l’ull aliè.

Darrerament està agafa força la proposta de Referèndum Unilateral d’Independència (RUI). Proposa que no és nova i que a dia d’avui no provoca massa entusiasme, no ens enganyem, ni entre el món dels comuns ni entre el món processista que va comprar el relat d’Artur Mas segons el qual el 9 de novembre de 2014 aquest país ja va celebrar un referèndum d’independència. Tot i això aquesta proposta té el potencial d’esdevenir punt de trobada d’ambdós espais per tal de desencallar la qüestió i per aquest motiu cal explorar-la a fons. Em sembla especialment rellevant en aquest sentit les aportacions que feia Jaume Asens en una entrevista recent a Crític en la qual proposava, entre d’altres coses, una possible solució a dos dels problemes bàsics del 9N2014: l’absència de cens i la no participació d’un sector important de la societat catalana.

Així doncs l’heterogeni món dels comuns haurem d’afrontar una de les cruïlles programàtiques decisives en el context polític actual: Unilateralitat, sí o no?. La meva aposta és inequívoca en favor de la unilateralitat, no només en defensa del dret de l’autodeterminació sinó en favor de la defensa de qualsevol dret bàsic. Tot i això, no afronto el debat de forma naïf i tinc ben clar que apostar per la unilateralitat no prefigura un escenari posterior en el qual el dret en qüestió queda garantit. La unilateralitat del moviment en defensa de l’habitatge i contra l’estafa immobiliària no ha significat, per exemple, que el dret a l’habitatge estigui garantit actualment per a tothom, però no per aquest motiu es va renunciar a ser unilateral i a desobeir pacíficament l’ordenament jurídic de l’estat. Sense cap dubte, però, avui ens trobem més a prop de poder garantir aquest dret que abans de les accions desobedients i unilaterals de la PAH.

Per tant, aquest debat s’hauria d’afrontar dins de l’espai del nou subjecte polític, al contrari del que succeeix actualment, allunyats de la tàctica i de la dinàmica parlamentària. El debat no pot girar entorn de si el nostre posicionament polític reforça o debilita un govern autonòmic determinat o de si facilita la governabilitat de la ciutat de Barcelona. Ens trobem en un moment fundacional d’un moviment polític que hauria de ser central al país en els propers anys i per tant cal afrontar els debats en termes polítics. Hem de debatre sobre on posem els límits en la defensa dels drets bàsics i en aquest cas concret, sobre quins mecanismes considerem legítims i per tant fem nostres, per tal de treballar en favor d’una de les reivindicacions, sostingudes en el temps, més massives que indubtablement ha viscut el país en la seva història recent.