#10N

Política

Ahir va ser 10N i tot va tornar a lloc. Rere la cortina (de fum), tot en ordre. El Mossos van tornar a atonyinar activistes de la PAH i Artur Mas torna a ser el Massies. La gent distreta, emocionada, alienada. És el moment, agafem-nos fort, que venen retallades.

Primer la independència i després ja veurem. Farem un nou país on “cada dia hi hagi gelat per postres”. Després ja ens diran que els de sempre seguirem pagant el primer, el segon, el pa i el vi. La roda segueix girant i “Mas no té pressa” per aturar-la. Cap governant pot passejar avui entre aplaudiments, ell sí. Cap governant rep abraçades, ell sí.

Avui és 11N. Aviat farà quatre anys que el rei Artur és a Palau, l’Oriol espera per ocupar el tron i els Mossos segueixen desnonant.

postit_5461f33f4eac94.26348985

A quien duda

Política, Relats

image

Dices que nos va mal.

La oscuridad crece.

Las fuerzas flaquean.

Después de trabajar tantos años
nos encontramos ahora en una situación
más difícil que cuando comenzamos.

El enemigo es ahora
aún más fuerte que nunca.

Parece que ha crecido su fuerza.

Ha cobrado una apariencia de invencibilidad.

Mientras que nosotros hemos cometido errores,
es inútil negarlo.

Cada vez somos menos.

Nuestras consignas son confusas.

Una parte de nuestras palabras ha sido tergiversada
por el enemigo hasta convertirla en irreconocible.

¿Qué es erróneo, falso, de todo aquello que hemos dicho?
¿Una parte o todo?

¿Con quién contamos todavía?
¿Somos supervivientes, arrastrados por la corriente?

Quedaremos rezagados, sin
comprender ya a nadie, incomprendidos por todos.
¿O podemos contar con la buena fortuna?

Esto preguntas.

No esperes otra respuesta que no sea la tuya.

Bertolt Brecht

Allò que està malament al món

Política, Relats

tumblr_l0mda3W2PI1qafjxro1_500Al final del seu llibre, G. K. Chesterton al·ludeix a una llei promulgada al Regne Unit segons la qual, per tal d’evitar les epidèmies de polls als barris pobres, els nens de la classe obrera havien de dur els caps rapats. Els pobres, escriu Chesterton, es troben tan pressionats des de dalt, en submóns de misèria tan pudents i sufocants, que no se’ls ha de permetre de tenir cabells, atès que això significa tenir polls. En conseqüència, els metges suggereixen suprimir els cabells. No sembla que els hagi passat pel cap de suprimir els polls. És clar, seria massa llarg i feixuc de tallar els caps dels tirans: és més fàcil de tallar els cabells dels esclaus. En el raonament que fila la conclusió d’aquest llibre formidable, Chesterton afirma que la lliçó dels polls dels suburbis és que allò que està malament són els suburbis, no pas els cabells. I diu quelcom veritablement sorprenent: només per mitjà d’institucions eternes com el pèl podem sotmetre a prova institucions passatgeres com els imperis.

Chesterton esmerça tot el llibre a pensar en un punt de partida per a construir tot un ordre social, un mínim més enllà del qual no té gens de sentit defensar res. I arrenca així el darrer paràgraf del llibre, el més bell que hagi llegit mai sobre la qüestió de la revolució: cal començar per algun lloc i jo començo pels cabells d’una nena. Qualsevol cosa és dolenta, però l’orgull que sent una bona mare per la bellesa de la filla és bona. És una d’aquestes tendreses que són inexorables i que són la pedra de toc, el moll de l’os, de tota època i raça. Si hi ha coses en contra seu, cal posar-hi fi. Si els terratinents, les lleis i les ciències hi van en contra, cal posar fi als terratinents, les lleis i les ciències. Amb els cabells roigs d’una entremaliada del rierol calaré foc a tota la civilització moderna. Com que una nena ha de tenir els cabells llargs, ha de tenir els cabells nets. I com que cal que tingui el cabells nets, no pot tenir una llar bruta; com que no ha de tenir la llar bruta, cal que tingui una mare lliure i disponible; perquè tingui una mare lliure, no pot tenir un terratinent usurer; com que no ha d’haver-hi terratinent usurer, cal que hi hagi una redistribució de la riquesa; com que cal que hi hagi una distribució de la riquesa, cal una revolució. La petita entremaliada pèl-roja, que acabo de veure passar davant ca meva, no ha de ser afaitada, ni lesionada, ni alterada; els seus cabells no han de ser tallats com els d’un convicte; tots els regnes de la terra han de ser mutilats i destrossats per servir-la a ella. Ella és la imatge humana i sagrada; al seu voltant la trama social ha de trontollar, trencar-se i caure; els pilars de la societat vacil·laran i els sostres més antics s’ensorraran, però caldrà no tocar ni un sol cabell del seu cap.’

‘Allò que està malament al món’ de G. K. Chesterton (1874-1936)