1- Autocrítica

Deien a l’antiga Roma que qui s’enfada per les crítiques demostra mereix-se-les. La primera reflexió és que hi ha molt a millorar. L’actitud del govern va distar força de l’autocrítica optant en calent per la victimització. Sentències com “encara que a alguns els hi molesti, seguirem fent audiències públiques” situa qui les diu en una posició més propera a l’adolescència que a la maduresa política.

2- Moderador

Tot i que l’alcalde va deixar clar que per a ell allò “no era un debat”, tota trobada pública on pugui sorgir la controvèrsia requereix comptar amb un moderador. Deixant de banda les qualitats personals de l’alcalde per exercir aquesta funció, cal una persona formada en la matèria, amb experiència conduint grups humans i que mantingui la tranquil·litat si el “debat” puja de to. No ens podem permetre segons quines expressions i sortides de to per part d’aquell que hauria de fer fluir el diàleg.

3- Promoció.

La qualitat de la promoció d’un acte no es mesura únicament per l’afluència de públic, això és evident. Però enviar una invitació a l’acte amb la data malament, triar la data quan ja es sabia que a aquell hora hi havia un esdeveniment esportiu important, o no fer –ni repartir- cap cartell de l’acte, són errors de llibre. El més fàcil és escudar-se en que la gent no participa en aquests actes, quan més d’una vegada el problema és que la informació no arriba o arriba malament.

4- Format

Aquests tipus d’actes tenen com a objectiu acostar la classe política i la ciutadania. Per aconseguir-ho, però, s’opta per un format anquilosat, que separa les intervencions del públic de les respostes del regidors, evitant el diàleg, evitant el contacte. Un format més àgil, més dinàmic exigiria una millor preparació per part dels polítics i propiciaria el diàleg entre classe política i ciutadania. Cal innovar, experimentar per finalment trobar allò que necessitem, qui fa sempre el mateix no pot esperar resultats diferents.

5- Actitud

D’ençà del moviment 15M sembla que la participació i la transparència han entrat de cop a l’agenda política del país. Avui ningú s’oposa obertament a aquests dos conceptes, encara que sembla que ningú hi acabi de creure. Dona la impressió que s’intenta cobrir l’expedient, mentre es fan malament les coses dissuadint així de tornar als pocs que encara anem a les trobades participatives. Es pot preparar una audiència pública i no pensar en que cal preparar algun tipus de resum del pressupost per entregar al públic? No es qüestió d’aptitud, doncs un estudiant de segon de batxillerat seria capaç de tenir presents aquests detalls, com gairebé sempre en política es un problema d’actitud.