La situació es repeteix de forma periòdica al territori. Un govern municipal que tracta de sembla obert i un ciutadà o ciutadana que s’acosta a una d’aquestes escenificacions públiques tan ben publicitades i alhora tan buides de contingut.

El ciutadà hi va amb certa il·lusió: “potser podrem canviar alguna cosa”. Ha llegit que en altres municipis s’han portat a terme experiències de democràcia participativa que han funcionat prou bé i aspira a poder importar-les. En un moment qualsevol d’aquesta “jornada de participació ciutadana” el ciutadà es llença a proposar tot un seguit de mesures destinades a fer més democràtica la vida del poble.

És en aquest moment quan comença una particular partida de ping-pong. El ciutadà es troba davant d’un alcalde o regidor que després de passar per tots els càrrecs possibles ha decidit viure còmodament en aquest sistema polític que volia canviar de dalt a baix quan era a l’oposició. La partida comença amb l’edil de torn explicant lo malament que ha funcionat això dels pressupostos participatius a Sant Miquel de Dalt. O la poca gent que va participar en aquell referèndum per decidir quin projecte urbanístic calia fer a Sant Martí de Mar. Els exemples són sempre els mateixos. Antídots memoritzats per combatre el canvi.

La partida de ping-pong continua amb el ciutadà explicant lo bé que va anar aquella experiència en un poble del Berguedà del qual no recorda el nom o aquella altra en un barri d’una gran ciutat europea. La partida pot durar més o menys, però sempre acaba igual: es passa a un altre assumpte sense discutir a fons les propostes del ciutadà.

La democràcia participativa no és perfecte com tampoc ho és, ni molt menys, el sistema representatiu. Habitualment la participació ciutadana s’ha aplicat de forma experimental, destinant-hi pocs recursos i sense la continuïtat necessària per a que arreli entre la població.

Els que defensem una nova forma de fer i estar en política no hauríem d’entrar en aquest tipus de debats estèrils als que contínuament ens porten els defensor del statu quo actual. El perill de la democràcia participativa no es que un dia fracassés a Sant Miquel de Dalt, el perill és que no ens la prenguem seriosament perquè un dia no va funcionar a Sant Martí de Mar.