Els comuns i la unilateralitat

Política

Passada la Diada, és a dir, les escenificacions pròpies i alienes, intentaré posar el meu granet de sorra en el debat sobre la unilateralitat que s’hauria de donar dins d’aquest espai polític heterogeni que popularment s’anomena els comuns. Com a persona que participa d’aquest espai crec que és prioritari abonar el debat d’idees, un debat de base que s’allunyi dels jocs d’equilibris interns que els diversos sectors juguen des de fa setmanes mitjançant les declaracions a la premsa i els comunicats polítics que es van anar fent públics els dies anteriors a la Diada.

cseybjlwyaaal4xEn primer lloc cal posar sobre la taula una realitat innegable: el moviment independentista no és un moviment conjuntural enfront del qual n’hi ha prou amb col·locar-se de perfil i esperar que passi. Tant és si diumenge van sortir un milió, dos o cinc-centes mil persones, tant és si electoralment mobilitzaran en el futur el 48 o el 35%, l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà impossible articular en els propers anys una majoria parlamentaria que no passi per algun dels sectors que avui dia el conformen. Per tant, seria raonable demanar a aquells sectors de la futura confluència que aposten per l’enfrontament radical amb l’independentisme, representats simbòlicament pel portaveu de CSQEP Joan Coscubiela, que ens expliquin amb quines aliances estan pensant per governar el país els propers anys. És evident que el principal objectiu de la confluència és fer un gir electoral al país, un gir, però, que caldrà cristal·litzar en aliances postelectorals que permetin una governabilitat alternativa que no passi per la dreta, catalana o espanyola. En l’escenari postelectoral no n’hi haurà prou amb haver guanyat les eleccions si prèviament no hem teixit aliances polítiques que ens permetin tenir una majoria parlamentaria i avui per avui sembla que la via Coscubiela no està sent massa fructífera a l’hora de trobar acords que configurin majories polítiques d’esquerres.

Anuncis

Els comuns a la cruïlla

Política

Els resultats del passat diumenge a Catalunya, en general, no han estat bons per En Comú Podem. Hem guanyat, sí, i ens hem estès territorialment però hem retrocedit respecte al 20D, aquest cop amb una marca electoral i un candidat coneguts i en un context on el PSC ha pujat en percentatge de vot per primera vegada en deu anys i ERC ha millorat força els seus resultats. Cal reconèixer que no esperàvem aquest resultat a Catalunya i cal autocrítica per no convertir-nos tan aviat en allò contra el que lluitem i caure en l’autocomplaença pròpia de la partitocràcia tradicional.

23334897290_e2d8ee7292_o

Deia Galeano que som el que fem per canviar el que som i en els propers mesos els comuns ens enfrontarem a molts debats sobre el que som i sobretot sobre el que volem ser. La construcció del nou subjecte polític català serà un escenari ideal per fer aquesta autocrítica necessària i establir els pilars sobre els quals bastir aquest nou subjecte entorn el qual articular la resposta de les classes populars catalans davant el vell cicle de reformes liberals.

La guerra del futbol a l’antiga Iugoslàvia

Esport

Article publicat a Sentit Crític el 15 de maig de 2016

Zagreb, maig de 1990. Fa just 26 anys. Una república en descomposició, un país que vol néixer i, entremig, un partit de futbol. La Lliga comunista de Iugoslàvia havia implosionat aquell mateix any en el seu XVI Congrés federal, quan les delegacions eslovena i sèrbia gairebé arriben a les mans. El somni del mariscal Tito d’una república federal socialista no alineada amb cap dels dos grans blocs havia sobreviscut deu anys a la seva mort. Els equilibris federals que s’havien sostingut des que els partisans accediren al poder just després d’acabar la Segona Guerra Mundial ja no servien.

Zvonimir-Boban

La història és coneguda. Realitats nacionals no resoltes dins d’un estat, el nord (Croàcia i Eslovènia) industrial i productiu, i el sud (Montenegro i Macedònia) rebent més del que aporta. Un niu de greuges i rancúnies centenàries, un vesper que només necessitava algú que el remogués, com va fer Slovodan Milosevic, nacionalista serbi que l’any abans havia accedit a la presidència de la República Autònoma de Sèrbia.

En aquest context arriben les primeres eleccions regionals en trenta anys a Eslovènia  i Croàcia. Eleccions que en la seva segona volta, celebrada el 7 de maig d’aquell 1990, confirmaven la incontestable victòria de la Unió Demòcrata Croata, partit nacionalista partidari de la independència, liderat per Franjo Tudjman. Impossible entendre la història de Iugoslàvia sense la figura d’aquest historiador croat que amb només 19 anys s’uniria a les brigades antifeixistes de Tito, convertit-se quatre anys més tard en el general més jove de l’exèrcit popular de Iugoslàvia.

Un nou estat necessita nous símbols i Tudjman va entendre ràpid el valor de l’esport en la construccio de noves identitats col·lectives. Per aquest motiu va demanar a Tito dirigir des dels despatxos el Partizan de Belgrad, club fundat l’any 1945, el mateix any que ho van ser el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Mentre el Dinamo es convertiria en el símbol del nacionalisme croat i l’Estrella en el del serbi, Tudjman va crear un Partizan multiètnic, que representava millor que ningú l’esperit d’aquella jove república. L’èxit esportiu no es va fer esperar i aquell equip amb jugadors croats, bosnis, serbis i eslovens, s’emportaria 4 lligues en 5 anys i arribaria a la final de la copa d’Europa de 1966 després de deixar enrere el Manchester United de George Best en una inoblidable eliminatòria.

Deia Galeano que una persona pot canviar de parella, de religió o de partit polític, però no pot canviar d’equip de futbol. Aquesta màxima no es compleix amb Franjo Tudjman. Aquell 13 de maig de 1990, ara fa 26 anys, a Zagreb, una setmana després de guanyar les eleccions, Tudjman és un incondicional del Dinamo de Zagreb, un dels grans rivals del Partizan. Ser del Dinamo era ser croat i Tudjman ara era el més croat de tots.

“Cómo la clase obrera perdió el fútbol” d’Owen Jones

Esport

El desprecio por la gente de clase trabajadora que se fraguó bajo el thatcherismo había alcanzado su terrible cénit en el Desastre de Hillsborough. Hoy el fútbol sigue ofreciendo claves del drástico cambio de mentalidad durante las últimas tres décadas. Examinando lo que ha sucedido en la pasión deportiva tradicional de la clase trabajadora británica, podemos hacernos una buena idea del impacto cultural del odio a los chavs. El “hermoso juego” se ha transformado hasta quedar irreconocible.

Aunque los principales clubes hace tiempo que se alejaron de sus orígenes –el Manchester United, por ejemplo, fue fundado por ferroviarios-, seguían estando profundamente enraizados en comunidades de clase trabajadora. Los futbolistas solían ser chicos reclutados en el área local del club. A diferencia de los mimados plutócratas en que se han convertidos algunos de los jugadores de la Premier League, durante gran parte del siglo XX “los futbolistas muchas veces andaban peor de dinero que las masas que los miraban los sábados desde la grada”, como ha escrito el hijo del futbolista Stuart Imlach1. A principios de los años cincuenta, había un sueldo máximo para los jugadores de solo 14£ semanales durante la temporada –no muy superior al salario medio de un obrero- y solo uno de cada cinco jugadores tenía la suerte de ganarlo. Los jugadores vivían en “casas vinculadas” propiedad de los clubes, de las que podían ser desalojados en cualquier momento. No es de extrañar que un futbolista, en su intervención en el Congreso de Sindicatos de 1955, se quejara de que “las condiciones laborales del futbolista profesional recuerdan a la esclavitud”.

Guia per entendre quant cobren els polítics al Masnou

Masnou, Política

Aquest vespre, presumiblement, el Ple del Masnou aprovarà les retribucions que els regidors i regidores han de cobrar com a compensació per a la realització de les tasques que el càrrec comporta. Vagi per endavant, per ser honest amb qui llegeixi aquest text, que la meva posició personal és que les retribucions, en general, que reben els polítics em semblen massa elevades, però que en aquest text intentaré deixar de banda la meva opinió personal i centrar-me únicament en les dades.

En primer lloc, cal que deixem clares algunes qüestions per poder entendre com funciona el sistema de retribucions dels regidor i regidores.

D’on has tret les dades que apareixen en aquest text?

L’Ajuntament del Masnou té penjades al seu web municipal les actes dels plens des de 2003 fins a l’actualitat i en elles podem trobar les retribucions aprovades en sessió plenària. En aquest text em basaré d’una banda en els sous aprovats a principis de les dues darreres legislatures i de l’altra, la proposta del govern que avui es debat al Ple i que molt probablement no patirà variacions importants. En aquests enllaços podeu consultar les actes de 2007, 2011 i la proposta d’avui.

Qui decideix quant cobren els regidors i regidores del Masnou?

Les retribucions dels càrrecs electes es decideixen per acord del Ple. El govern presenta una proposta i l’oposició pot esmenar-la per arribar a un acord, però finalment és el Ple qui decideix per majoria, no per unanimitat, les retribucions, essent normalment la proposta del govern la que s’acaba aplicant sense massa variacions. Per aquest motiu pot donar-se la situació que hi hagin alguns grups que percebin unes retribucions amb les que no hi estiguin d’acord. Una vegada els regidors i regidores cobren el sou, poden decidir donar-ne una part (al partit o a alguna altra organització) si la retribució aprovada pel Ple és superior a la que el grup municipal havia establert prèviament com a topall màxim per als seus regidors/res. Cal tenir en compte que la donació d’una part del sou al partit és una pràctica habitual en la majoria de casos, desgravant-se aquesta donació en la posterior declaració de la renda.

Tot els regidors i regidores cobren un sou?

No, les retribucions dels regidors/res es divideixen en dos blocs: els que cobren un sou amb dedicació parcial o exclusiva i els que cobren una retribució en forma de dietes. En qualsevol cas ningú cobra per els dos conceptes, és a dir, qui cobra un sou no pot cobrar les dietes establertes. Si que es pot donar el cas que un regidor/a cobri un sou com a membre, per exemple, d’un consell comarcal o diputació provincial i en aquest cas si que pot cobrar les dietes establertes per l’assistència al Ple més aquest sou cobrat a l’altre ens públic. D’altra banda els regidors/res de govern amb dedicació podran cobrar dietes per desplaçaments o altres conceptes sempre que estiguin degudament justificades.

Els regidors cobren únicament el sou de l’Ajuntament?

Els regidors que únicament cobren el sou de l’Ajuntament són els que tenen dedicació exclusiva, mentre que els que tenen dedicació parcial o cobren les dietes poden compaginar la seva tasca com a regidors/res amb una altra feina o amb el cobrament d’alguna altra prestació, per exemple, d’atur, de jubilació o d’invalidesa.

Aclarits aquest punts passem a l’anàlisi de l’evolució dels sous, dietes i nombre de dedicacions de l’Ajuntament del Masnou en les darreres tres legislatures. Com he dit abans, les dades per aquesta legislatura 2015-2019 és basen en la proposta que avui porta a Ple el govern actual i que presumiblement serà aprovada sense variacions importants.