NarcoFutbol

Esport

Article publicat a elCrític.cat el 13 de desembre de 2016

El nom de l’Atlético Nacional de Medellín quedarà lligat per sempre al d’un humil club brasiler amb el que havia de jugar la final de copa Suramericana. El Chapecoense va patir un accident d’avió quan es desplaçava a Medellín i la resposta del club colombià, exigint que el títol sigui concedit als brasilers, engrandeix un 2016 que havia servit al club verdolaga per deslliurar-se de fantasmes del passat que lligaven el nom del club a un dels homes més controvertits i sanguinaris de la història de Colòmbia: Pablo Emilio Escobar Gaviria.

0010426624

Narcofutbol

Els anys vuitanta va ser anys de plata o plomo, popular expressió que servia per definir les relacions de poder que es van establir a Colòmbia a finals del segle passat. El futbol no va escapar a aquesta lògica i els tres principals clubs del futbol colombià van ser controlats pels tres narcos més poderosos del panorama llatinoamericà. Gonzalo Rodríguez Gacha conegut com el Mexicano, soci d’Escobar al càrtel de Medellín, s’havia fet amb el Millonarios de Bogotà, equip amb el que havia guanyat els títols de lliga colombiana del 1987 i 1988. Els germans Rodríguez Orejuela, patrons del càrtel de Calí, principal rival d’Escobar, feia anys que assolien títols amb l’Amèrica de Calí campió de lliga entre 1982 i 1986 i finalista de la Copa Llibertadores tres edicions consecutives (1985-87). Per la seva banda Escobar es va fer amb el control del club més important de la seva ciutat, Atlético Nacional, tot i que darrerament el fill d’Escobar ha explicat que el seu pare no n’era seguidor. Segons Juan Pablo Escobar, que viu tractant d’esborrar el fantasma del seu pare, el patrón era seguidor de l’altre gran club de la ciutat: Deportivo Independiente Medellín.

Però fora de Medellín el rival històric d’Atlético Nacional era l’América de Calí controlat per els també grans rivals d’Escobar en el món del narcotràfic. L’América havia basat el seu èxit en la contractació de bons jugadors argentins com Falcioni o Alfaro i Escobar, mogut pel seu habitual populisme, va decidir construir un equip guanyador íntegrament format per jugadors colombians. Pacho Maturana va ser l’entrenador escollit per construir aquell equip, anomenat Puros Criollos, basat en futbolistes com Andrés Escobar, El Palomo Usuriaga o René Higuita, jugadors que veurien les seves vides travessades per la inestabilitat social del país.

“Nunca me importó el fútbol” de Héctor Casciari

Esport, Relats

Tengo cuarenta y cuatro años y hace más de cuarenta que el fútbol no me importa. Empezó a no importarme cuando mi padre me dijo, en 1974, que su única ilusión era ver los mundiales acompañado. Yo tenía tres años y solamente buscaba uln cosa en la vida: temas para conversar con él. Si mi padre hubiera dicho «mi ilusión es que te gusten los carros de combate alemanes de la marca Panzer», hoy miraría documentales sobre la Segunda Guerra y escribiría cuentos bélicos. Pero no fue así.


Mi padre murió hace algunos años. Llegó a ver quince mundiales: desde el Maracanazo brasileño hasta la última final en Berlín 2006. Ver quince mundiales, creo yo, es haber tenido una buena vida. Yo llevo vistos once, y creo que con cuatro más estaría satisfecho. Me gustaría que empatáramos en quince con mi padre. Que ni él viera más mundiales que yo, ni yo más que él. 

Els comuns i la unilateralitat

Política

Passada la Diada, és a dir, les escenificacions pròpies i alienes, intentaré posar el meu granet de sorra en el debat sobre la unilateralitat que s’hauria de donar dins d’aquest espai polític heterogeni que popularment s’anomena els comuns. Com a persona que participa d’aquest espai crec que és prioritari abonar el debat d’idees, un debat de base que s’allunyi dels jocs d’equilibris interns que els diversos sectors juguen des de fa setmanes mitjançant les declaracions a la premsa i els comunicats polítics que es van anar fent públics els dies anteriors a la Diada.

cseybjlwyaaal4xEn primer lloc cal posar sobre la taula una realitat innegable: el moviment independentista no és un moviment conjuntural enfront del qual n’hi ha prou amb col·locar-se de perfil i esperar que passi. Tant és si diumenge van sortir un milió, dos o cinc-centes mil persones, tant és si electoralment mobilitzaran en el futur el 48 o el 35%, l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà impossible articular en els propers anys una majoria parlamentaria que no passi per algun dels sectors que avui dia el conformen. Per tant, seria raonable demanar a aquells sectors de la futura confluència que aposten per l’enfrontament radical amb l’independentisme, representats simbòlicament pel portaveu de CSQEP Joan Coscubiela, que ens expliquin amb quines aliances estan pensant per governar el país els propers anys. És evident que el principal objectiu de la confluència és fer un gir electoral al país, un gir, però, que caldrà cristal·litzar en aliances postelectorals que permetin una governabilitat alternativa que no passi per la dreta, catalana o espanyola. En l’escenari postelectoral no n’hi haurà prou amb haver guanyat les eleccions si prèviament no hem teixit aliances polítiques que ens permetin tenir una majoria parlamentaria i avui per avui sembla que la via Coscubiela no està sent massa fructífera a l’hora de trobar acords que configurin majories polítiques d’esquerres.

Els comuns a la cruïlla

Política

Els resultats del passat diumenge a Catalunya, en general, no han estat bons per En Comú Podem. Hem guanyat, sí, i ens hem estès territorialment però hem retrocedit respecte al 20D, aquest cop amb una marca electoral i un candidat coneguts i en un context on el PSC ha pujat en percentatge de vot per primera vegada en deu anys i ERC ha millorat força els seus resultats. Cal reconèixer que no esperàvem aquest resultat a Catalunya i cal autocrítica per no convertir-nos tan aviat en allò contra el que lluitem i caure en l’autocomplaença pròpia de la partitocràcia tradicional.

23334897290_e2d8ee7292_o

Deia Galeano que som el que fem per canviar el que som i en els propers mesos els comuns ens enfrontarem a molts debats sobre el que som i sobretot sobre el que volem ser. La construcció del nou subjecte polític català serà un escenari ideal per fer aquesta autocrítica necessària i establir els pilars sobre els quals bastir aquest nou subjecte entorn el qual articular la resposta de les classes populars catalans davant el vell cicle de reformes liberals.

La guerra del futbol a l’antiga Iugoslàvia

Esport

Article publicat a Sentit Crític el 15 de maig de 2016

Zagreb, maig de 1990. Fa just 26 anys. Una república en descomposició, un país que vol néixer i, entremig, un partit de futbol. La Lliga comunista de Iugoslàvia havia implosionat aquell mateix any en el seu XVI Congrés federal, quan les delegacions eslovena i sèrbia gairebé arriben a les mans. El somni del mariscal Tito d’una república federal socialista no alineada amb cap dels dos grans blocs havia sobreviscut deu anys a la seva mort. Els equilibris federals que s’havien sostingut des que els partisans accediren al poder just després d’acabar la Segona Guerra Mundial ja no servien.

Zvonimir-Boban

La història és coneguda. Realitats nacionals no resoltes dins d’un estat, el nord (Croàcia i Eslovènia) industrial i productiu, i el sud (Montenegro i Macedònia) rebent més del que aporta. Un niu de greuges i rancúnies centenàries, un vesper que només necessitava algú que el remogués, com va fer Slovodan Milosevic, nacionalista serbi que l’any abans havia accedit a la presidència de la República Autònoma de Sèrbia.

En aquest context arriben les primeres eleccions regionals en trenta anys a Eslovènia  i Croàcia. Eleccions que en la seva segona volta, celebrada el 7 de maig d’aquell 1990, confirmaven la incontestable victòria de la Unió Demòcrata Croata, partit nacionalista partidari de la independència, liderat per Franjo Tudjman. Impossible entendre la història de Iugoslàvia sense la figura d’aquest historiador croat que amb només 19 anys s’uniria a les brigades antifeixistes de Tito, convertit-se quatre anys més tard en el general més jove de l’exèrcit popular de Iugoslàvia.

Un nou estat necessita nous símbols i Tudjman va entendre ràpid el valor de l’esport en la construccio de noves identitats col·lectives. Per aquest motiu va demanar a Tito dirigir des dels despatxos el Partizan de Belgrad, club fundat l’any 1945, el mateix any que ho van ser el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Mentre el Dinamo es convertiria en el símbol del nacionalisme croat i l’Estrella en el del serbi, Tudjman va crear un Partizan multiètnic, que representava millor que ningú l’esperit d’aquella jove república. L’èxit esportiu no es va fer esperar i aquell equip amb jugadors croats, bosnis, serbis i eslovens, s’emportaria 4 lligues en 5 anys i arribaria a la final de la copa d’Europa de 1966 després de deixar enrere el Manchester United de George Best en una inoblidable eliminatòria.

Deia Galeano que una persona pot canviar de parella, de religió o de partit polític, però no pot canviar d’equip de futbol. Aquesta màxima no es compleix amb Franjo Tudjman. Aquell 13 de maig de 1990, ara fa 26 anys, a Zagreb, una setmana després de guanyar les eleccions, Tudjman és un incondicional del Dinamo de Zagreb, un dels grans rivals del Partizan. Ser del Dinamo era ser croat i Tudjman ara era el més croat de tots.