Article publicat al Catalunya Plural el 5 de juliol de 2017

Ningú dubta a dia d’avui que el 15M va significar l’inici d’un nou cicle polític. Un nou cicle marcat per un nou paradigma democràtic en el qual el sistema formal representatiu és insuficient per afrontar reptes polítics com recuperar la sobirania que el mateix sistema ha cedit als mercats. De les places en va sortir, entre moltes coses, una deslegitimació clara d’aquest sistema formal clarament insuficient tant per garantir els drets polítics (no ens representen) com els materials (no som mercaderies en mans de polítics i banquers). El 15M, per tant, inaugura un nou cicle on calen noves estratègies i formes d’autoorganització popular que vagin molt més enllà de les dinàmiques institucionals pròpies del que s’ha anomenat règim del 78.

Nova institucionalitat

Amb el recent cicle electoral sorgeixen diversos projectes polítics que pretenen portar els anhels de les places a les institucions. Així, s’obre una finestra d’oportunitat que té, entre d’altres objectius, instaurar una nova institucionalitat. Aquests projectes, però, s’han trobat d’un banda les resistències internes del propi sistema institucional, tot un entramat de relacions de poder informal, que van molt més enllà de l’aritmètica sorgida d’unes eleccions i que configuren dinàmiques enquistades difícils de canviar. D’altra banda s’observa una creixent institucionalització i autonomització d’una part dels càrrecs electes, instal·lats en la idea del bon govern, tractant de maximitzar els límits de la institució però sense superar-los, temorosos de projectar una imatge massa radical i evitant així qualsevol transformació estructural de la realitat.

Hacia nuevas instituciones democráticas (Ed. Traficantes de sueños)

Ahora bien, la crisis puede cerrarse de varias formas. Hay quien lee de forma simplona el eslogan del 15M «no nos representan», no como una crítica al sistema de representación y una puesta en cuestión del discurso de la representación, sino en el sentido restrictivo de que «estos que hay ahora no nos representan» pero otros distintos sí podrían representarnos. Podríamos elegir unos representantes genuinos y volvernos a nuestras casas.

Por el contrario, en mi opinión, la crítica afecta a un núcleo más profundo, a la idea de que «no somos representables», a la idea de que la representación siempre es un mecanismo de legitimación adscrito a unas prácticas que logran crear un imaginario específico.

La política democrática no tiene tanto que ver con la representación como con la acción y la capacidad de decisión. Pero ¿cómo se introduce el gobernado en el ámbito de la decisión política? ¿Cómo conseguir que aquellas exigencias de una población que ya no puede aguantar más, se conviertan en prescripciones políticas obligatorias?