Article publicat a Sentit Crític el 15 de maig de 2016
Zagreb, maig de 1990. Fa just 26 anys. Una república en descomposició, un país que vol néixer i, entremig, un partit de futbol. La Lliga comunista de Iugoslàvia havia implosionat aquell mateix any en el seu XVI Congrés federal, quan les delegacions eslovena i sèrbia gairebé arriben a les mans. El somni del mariscal Tito d’una república federal socialista no alineada amb cap dels dos grans blocs havia sobreviscut deu anys a la seva mort. Els equilibris federals que s’havien sostingut des que els partisans accediren al poder just després d’acabar la Segona Guerra Mundial ja no servien.

La història és coneguda. Realitats nacionals no resoltes dins d’un estat, el nord (Croàcia i Eslovènia) industrial i productiu, i el sud (Montenegro i Macedònia) rebent més del que aporta. Un niu de greuges i rancúnies centenàries, un vesper que només necessitava algú que el remogués, com va fer Slovodan Milosevic, nacionalista serbi que l’any abans havia accedit a la presidència de la República Autònoma de Sèrbia.
En aquest context arriben les primeres eleccions regionals en trenta anys a Eslovènia i Croàcia. Eleccions que en la seva segona volta, celebrada el 7 de maig d’aquell 1990, confirmaven la incontestable victòria de la Unió Demòcrata Croata, partit nacionalista partidari de la independència, liderat per Franjo Tudjman. Impossible entendre la història de Iugoslàvia sense la figura d’aquest historiador croat que amb només 19 anys s’uniria a les brigades antifeixistes de Tito, convertit-se quatre anys més tard en el general més jove de l’exèrcit popular de Iugoslàvia.
Un nou estat necessita nous símbols i Tudjman va entendre ràpid el valor de l’esport en la construccio de noves identitats col·lectives. Per aquest motiu va demanar a Tito dirigir des dels despatxos el Partizan de Belgrad, club fundat l’any 1945, el mateix any que ho van ser el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Mentre el Dinamo es convertiria en el símbol del nacionalisme croat i l’Estrella en el del serbi, Tudjman va crear un Partizan multiètnic, que representava millor que ningú l’esperit d’aquella jove república. L’èxit esportiu no es va fer esperar i aquell equip amb jugadors croats, bosnis, serbis i eslovens, s’emportaria 4 lligues en 5 anys i arribaria a la final de la copa d’Europa de 1966 després de deixar enrere el Manchester United de George Best en una inoblidable eliminatòria.
Deia Galeano que una persona pot canviar de parella, de religió o de partit polític, però no pot canviar d’equip de futbol. Aquesta màxima no es compleix amb Franjo Tudjman. Aquell 13 de maig de 1990, ara fa 26 anys, a Zagreb, una setmana després de guanyar les eleccions, Tudjman és un incondicional del Dinamo de Zagreb, un dels grans rivals del Partizan. Ser del Dinamo era ser croat i Tudjman ara era el més croat de tots.