Pere Parés dimiteix com a cap de llista de CiU al Masnou

Masnou

Captura de pantalla 2015-06-09 a les 18.58.35

Avui s’ha confirmat oficialment que Pere Parés ha plegat. L’alcalde del Masnou ho seguirà sent fins dissabte, moment en el que Jaume Oliveras serà proclamat nou alcalde, veurem si amb els vots de ERC i CiU o només amb els dels republicans. Pere Parés dimiteix doncs com a cap de llista de Convergència i Unió, deixant pas al número sis de la llista, Romà López i deixant les regnes del grup municipal en mans de Noemi Condeminas.

Més enllà dels errors polítics que Parés i el seu govern han  pogut cometre en aquests quatre anys, com, per exemple, l’inacceptable intent de tancament de l’escola de música municipal o l’escàndol relacionat amb l’Associació Catalana de Municipis, cal dir que aquesta dimissió es deu a la mala gestió del pacte de govern.

Era evident que un gat vell com Oliveras voldria robar-li la cartera a CiU i al PSC, però Parés i companyia els ho han posat molt fàcil. Davant d’un Oliveras amb dedicació exclusiva que ha dedicat 4 anys a fer campanya, CiU ha tingut un alcalde a mitja jornada que ha mostrat un perfil molt baix. Ningú ha sigut capaç de contrarestar la maquinaria d’Oliveras durant aquests quatre anys on Esquerra Republicana s’ha fet amb el control de tot l’Ajuntament, començant pel vital departament de recursos humans des d’on han fet i desfet amb total impunitat.

Veurem quina és l’actitud de CiU en aquesta més que probable reedició del pacte de govern, però tot apunta a que trauran molt menys amb 5 regidors del que va aconseguir ERC l’any 2011 amb 3. Sembla que haurem d’esperar quatre anys per veure, de nou, la cara de sorpresos dels convergents quan vegin que els han tornat a fotre la cartera.

Anuncis

Municipals 2015 al Masnou

Masnou, Política

Article publicat a Maresme 24M el 29 de maig de 2015

Les eleccions municipals del passat diumenge al Masnou van deixar un clar guanyador uns quants perdedors i algunes preguntes sobre la taula.

Hi ha hagut sorpasso d’ERC a CiU?

La victòria d’ERC per primera vegada a unes eleccions municipals ha disparat les alarmes dins de Convergència i Unió, avaluant la possibilitat que aquesta es degui a un transvasament de vots de la federació nacionalista vers el seu soci de govern en l’anterior legislatura. Tot i que aquesta possibilitat de ben segur que ha estat un dels factors que explicarien la victòria de la formació liderada per Jaume Oliveras, cal destacar que CiU ha perdut 567 vots respecte a les municipals de 2011, mentre que ERC n’ha guanyat 1.716. Així doncs el suposat sorpasso d’ERC a CiU no explicaria per si sol la victòria republicana.

Per explicar la victòria d’Oliveras cal mirar cap al PSC. La formació socialista ha patit, a nivell nacional, diverses escissions durant els darrers anys. La més sonada ha derivat en la formació del Moviment d’Esquerres (MES).

Aquesta nova formació s’ha integrat a nivell local dins de les llistes d’ERC i ha col·locant dins de l’ajuntament, com a número 6 de les llistes republicanes, a Albert Alfaro, fill del exregidor del PSC del Masnou Eduard Alfaro. La llista d’Oliveras també comptava amb la presencia d’altres membres de MES, com Irene Gisbert, exregidora socialista als anys noranta i filla del darrer alcalde socialista, Eduard Gisbert. Precisament Eduard Gisbert va ser un dels exmembres del PSC del Masnou que va donar suport a Oliveras en un acte realitzat pocs dies abans de les eleccions municipals.

Aquest suport de part de destacats membres del PSC Masnou és una de les claus que explicaria el gran resultat que ERC va obtindré, per exemple, al barri dels blocs, feu fins ara inexpugnable del PSC i on Oliveras s’ha quedat a 4 vots de ser la força més votada. Així doncs i amb les dades a la mà, podem parlar d’un doble sorpasso d’ERC tant a CiU com al PSC, que explicarien en gran part la victòria republicana.

“¿El opio de los pueblos?” d’Eduardo Galeano

Esport, Relats

¿En qué se parece el fútbol a Dios?. En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que el tienen muchos intelectuales. En 1880, en Londres, Rudyard Kipling se burló del fútbol y de «las almas pequeñas que pueden ser saciadas por los embarrados idiotas que lo juegan». Un siglo después, en Buenos Aires, Jorge Luis Borges fue más que sutil: dictó una conferencias sobre le tema de la inmortalidad el mismo día,y a la misma hora, en la selección argentina estaba disputando su primer partido en el Mundial del 78. El desprecio de muchos intelectuales conservadores se funda en la certeza de que la idolatría de la pelota es la superstición que el pueblo merece. Poseída por el fútbol, la plebe piensa con los pies, que es lo suyo, y en ese goce subalterno se realiza. El instinto animal se impone a la razón humana, la ignorancia aplasta a la Cultura, y así la chusma tiene lo que quiere. En cambio, muchos intelectuales de izquierda descalifican al fútbol porque castra a las masas y desvía su energía revolucionaria. Pan y circo, circo sin pan: hipnotizados por la pelota, que ejerce una perversa fascinación, los obreros atrofian su conciencia y se dejan llevar como un rebaño por sus enemigos de clase. Cuando el fútbol dejó de ser cosas de ingleses y de ricos, en el Río de la Plata nacieron los primeros clubes populares, organizados en los talleres de los ferrocarriles y en los astilleros de los puertos. En aquel entonces, algunos dirigentes anarquistas y socialistas denunciaron esta maquinación de la burguesía destinada a evitar la huelgas y enmascarar las contradicciones sociales. La difusión del fútbol en el mundo era el resultado de una maniobra imperialista para mantener en la edad infantil a los pueblos oprimidos. Sin embargo, el club Argentinos Juniors nació llamándose Mártires de Chicago, en homenaje a los obreros anarquistas ahorcados un primero de mayo, y fue un primero de mayo el día elegido para dar nacimiento al club Chacarita, bautizado en una biblioteca anarquista de Buenos Aires. En aquellos primeros años del siglo, no faltaron intelectuales de izquierda que celebraron al fútbol en lugar de repudiarlo como anestesia de la conciencia. Entre ellos, el marxista italiano Antonio Gramsci, que elogió «este reino de la lealtad humana ejercida al aire libre».

Relat inclòs al llibre “Fútbol a sol y sombra”

Blackburn Olympic: Working-Class Football

Esport

La FA Cup és la competició de futbol més antiga que encara es segueix disputant. La seva primera edició es va celebrar l’any 1872 i el seu primer guanyador, el Wanderers, estava format per alumnes o exalumnes de les elitistes Public Schools angleses. De fet, les 11 primeres edicions, entre 1872 i 1882, van ser guanyades per equips formats per membres d’aquestes ecoles on anaven els fills de l’alta burgesia industrial. Enfront dels victoriosos equips de les Schools, es formaren nombrosos equips entorn dels centres industrials d’arreu del país, que van passar a ser els equips de referència de la classe obrera britànica.

L’any 1883 el Blackburn Olympic, un d’aquells equips formats per treballadors, no era ni de bon tros el millor equip de la seva ciutat. El Blackburn Rovers havia arribat l’any anterior a la final de la FA Cup, després de fixar el capità dels Olympic, Joe Beverley, i iniciava l’any amb l’objectiu de ser el primer equip del nord del país en trencà l’hegemonia dels Public Teams del sud. La FA Cup 1883 s’iniciava amb els Rovers i els Old Etonians, actuals campions, com a clars favorits a repetir la final de l’any anterior. Els Etonians eren un equip temible: Campions al 1879 i 1882, també havien aconseguit arribar a la final l’any 1881.