L’abraçada

Política

B5iZX_KIUAEe6ah

(Text escrit per Joan Tafalla, militant comunista i membre d’Espai Marx)

Sobre el risc d’entrar a palau, la puresa de la plaça i el mirar-se els braus des de la barrera.

Alguns estan amb l’escopeta carregada esperant que en David Fernández la cagui per tal de fer-li pagar tota una vida coherent en defensa dels de baix.

Ahir en Mas va anar en cerca d’en David i se li llençà a sobre per donar-li l’abraçada de l’ós. En David no va estar a l’alçada, em sembla a mi, o no va saber marcar l’autonomia del seu projecte respecte del projecte neo-liberal, mentider i corrupte d’en Mas.

Ho havia d’haver fet no sols amb el discurs, que ja ho fa ( i alguns dels que el critiquen ni el llegeixen ni l’escolten) si no amb el llenguatge gestual.

Una abraçada, no, David, donar-se la mà diplomàticament, si. Toca donar-se la mà.

Crec que les CUP i en David Fernández estan encara empresonats en el framing d’en Mas. I que no se’n podran sortir quan ells vulguin. També crec que en Mas ja ha passat a la següent pantalla i que ja està tractant de treure rendiment electoral o de governabilitat a tot el relat polític que ha construït durant el darrer any.

Ho fa també guanyant credibilitat tot abraçant-se al polític millor valorat de Catalunya. D’altra banda, mira de fer-li la mà a ERC.

Per a Mas, l’Union Sacrée ja s’ha acabat. Ell escombra cap a casa. La manca d’agilitat política d’el David d’ahir, un David esgotat després d’un periode esgotador, el mostrà com si no hagués entés encara el canvi d’escenari.

Al final de tanta discusió amb uns i els altres, algú m’ha recordat el gest de la Maruja Ruiz amb en Trias. M’ha fet pensar bastant i, fet i debatut, al final de tot, m’ha semblat més correcte el gest de la Maruja. Potser és que ella mai no ha entrat a palau.

Potser que aquesta flor que no fa estiu que es diu David Fernández, que ha entrat en el palau breument ( diu que no hi serà a la propera legislatura), ha patit un periode molt convuls, esgotador i, encara que s’hi ha mogut força bé, ha comés alguns errors. Només s’equivoca qui es mou. Si no fas rés és d’allò més fàcil no cagar-la.

No justitico l’error. Crec que és un error important. Per allò que estem a la societat de l’espectacle i la imatge, el gest és el que compta.

Només demano que mirem el conjunt i no una part. Que no fem categories a partir d’anècdotes.

Només demano que no cremem els ponts. Quan els temps de l’Unió Sagrada hagin passat i tornem a la dura realitat, quan es reprengui l’agenda social com diu l’amic Josep Bel, els ponts entre les esquerres seran necessaris. Més que mai. Si els cremem ara no ens fem cap favor a nosaltres mateixos.

No faig una crida de bones intencions, faig una crida política.

Ara sí, ara ja puc penjar el vídeo. No és un atac a en David.

És per a recordar-nos a tots plegats que els de baix també saben fer política, encara que gastin roba diferent, encara que parlin d’una altra manera, encara que no llegeixin tant.

#10N

Política

Ahir va ser 10N i tot va tornar a lloc. Rere la cortina (de fum), tot en ordre. El Mossos van tornar a atonyinar activistes de la PAH i Artur Mas torna a ser el Massies. La gent distreta, emocionada, alienada. És el moment, agafem-nos fort, que venen retallades.

Primer la independència i després ja veurem. Farem un nou país on “cada dia hi hagi gelat per postres”. Després ja ens diran que els de sempre seguirem pagant el primer, el segon, el pa i el vi. La roda segueix girant i “Mas no té pressa” per aturar-la. Cap governant pot passejar avui entre aplaudiments, ell sí. Cap governant rep abraçades, ell sí.

Avui és 11N. Aviat farà quatre anys que el rei Artur és a Palau, l’Oriol espera per ocupar el tron i els Mossos segueixen desnonant.

postit_5461f33f4eac94.26348985

A quien duda

Política, Relats

image

Dices que nos va mal.

La oscuridad crece.

Las fuerzas flaquean.

Después de trabajar tantos años
nos encontramos ahora en una situación
más difícil que cuando comenzamos.

El enemigo es ahora
aún más fuerte que nunca.

Parece que ha crecido su fuerza.

Ha cobrado una apariencia de invencibilidad.

Mientras que nosotros hemos cometido errores,
es inútil negarlo.

Cada vez somos menos.

Nuestras consignas son confusas.

Una parte de nuestras palabras ha sido tergiversada
por el enemigo hasta convertirla en irreconocible.

¿Qué es erróneo, falso, de todo aquello que hemos dicho?
¿Una parte o todo?

¿Con quién contamos todavía?
¿Somos supervivientes, arrastrados por la corriente?

Quedaremos rezagados, sin
comprender ya a nadie, incomprendidos por todos.
¿O podemos contar con la buena fortuna?

Esto preguntas.

No esperes otra respuesta que no sea la tuya.

Bertolt Brecht

Amenaces al Masnou

Masnou

Aquest matí ens hem llevat amb el nom del nostre poble en portada de molts mitjans de comunicació. Sembla que la persona que gestiona els comptes twitter del Partit Popular i les Nuevas Generaciones del Masnou va piular amb aquests allò que volia piular només amb el seu compte personal. Resultat: amenaces de mort al màxim representant de l’estat espanyol a Catalunya, Artur Mas. No cal dir que les piulades aparegudes al compte del Partit Popular del Masnou són inacceptables i que algú hauria de dimitir, potser els dos regidors que la formació té al Ple municipal?

Ara bé, no podem obviar quina és la relació al nostre poble del govern en minoria de CiU+ERC (o ERC+CiU depèn com es miri) i el Partit Popular. Recordem que el govern va començar la legislatura tenint 11 regidors i per tant majoria absoluta. Arran de la fugida al grup mixt de la número dos de CiU, el govern municipal va haver de començar a buscar socis per aprovar els grans projectes de la legislatura. Tot i que en un primer moment va semblar que el govern local buscaria recolzaments puntuals en els diversos grups, sempre s’ha acabat recolzant en el grup municipal del Partit Popular, el mateix que avui ha amenaçat de mort del president de la Generalitat.

Exemples destacats d’aquesta estreta col·laboració són el Pressupost 2012, el Pressupost 2013, el Pla d’Ajust, la polèmica modificació de la plantilla de l’ajuntament o l’augment injustificat de les quotes de les escoles bressol.

En els proper dies veurem com segueix l’escenificació del rebuig dels partits del govern a les piulades populars. Escenificació de disputes entre aquells que a l’hora de la veritat voten el mateix quan es tracta de defensar les polítiques socials. Aquells als quals només podem diferenciar per la bandera darrera la que amaguen polítiques econòmiques que sí són una autèntica amenaça per a la cohesió social del nostre poble.

Competició

Educació, Esport

 

article-2104579-011FEC56000004B0-349_634x400

Guanyar no és aixecar copes

En la competición hay en general muchos perdedores, y la mayoría tienen miedo de resultar afectados. Pero hay más componentes de la motivación dentro de la competencia. Mientras que el miedo empuja por detrás, desde delante arrastra una especie de deseo placentero. Pero ¿qué deseo? Se trata del deseo de triunfar, de ser mejor que todos los demás. Esto, desde un punto de vista psicológico, es un motor problemático. La finalidad de nuestras acciones no debería sobresalir por encima de los demás, sino ocuparnos bien de nuestros propios asuntos, que para nosotros son coherentes y nos gusta realizarlos. En este punto deberíamos referirnos a la autoestima. Aquél que relaciona su propio valor con ser mejor que los demás depende completamente de que los demás sean peores. Desde un punto de vista psicológico se trata de un narcisismo patológico. Sentirse mejor porque los demás son peores es simplemente enfermizo. Lo sano sería nutrir nuestra autoestima de acciones que nos gustara realizar, elegidas libremente y por tanto dotadas de sentido. Si nos concentrásemos en ser nosotros mismos en vez de en ser mejores, nadie saldría perjudicado ni habría necesidad alguna de la existencia de perdedores. Se trata de la fijación de objetivos. Si como efecto secundario y sin ser mi objetivo resulta que soy mejor que otro en una actividad, no hay ningún problema. No le voy a dar ninguna importancia al ser mejor ni tampoco lo voy a valorar como una «victoria». El problema surge cuando mi meta es ser mejor que otro y fuerzo una situación de derrota-victoria hablando en términos de competición (o feroz competencia). Si mi meta es hacer bien las cosas y me da igual cómo hagan las cosas los demás, entonces no es necesaria la competencia, que es justo el fundamento del mito: sin competencia los hombres no se sentirían incentivados para ser eficientes, no sentirían motivación para ocuparse bien de sus asuntos. Sin embargo, los estudios psicológicos indican que nos comportamos justo al revés. La motivación es mayor cuando es interna (motivación intrínseca) que cuando proviene de fuera (motivación extrínseca), como por ejemplo en la competencia. Los mejores rendimientos no se llevan a cabo por la existencia de un competidor, sino porque la gente se fascina por algo concreto, se llena de energía, colma sus esperanzas en realizarlo y se entrega por la causa. No necesita competencia.

Fragment del llibre “La economía del bien común” de Christian Felber