(Text escrit per Joan Tafalla, militant comunista i membre d’Espai Marx)
Sobre el risc d’entrar a palau, la puresa de la plaça i el mirar-se els braus des de la barrera.
Alguns estan amb l’escopeta carregada esperant que en David Fernández la cagui per tal de fer-li pagar tota una vida coherent en defensa dels de baix.
Ahir en Mas va anar en cerca d’en David i se li llençà a sobre per donar-li l’abraçada de l’ós. En David no va estar a l’alçada, em sembla a mi, o no va saber marcar l’autonomia del seu projecte respecte del projecte neo-liberal, mentider i corrupte d’en Mas.
Ho havia d’haver fet no sols amb el discurs, que ja ho fa ( i alguns dels que el critiquen ni el llegeixen ni l’escolten) si no amb el llenguatge gestual.
Una abraçada, no, David, donar-se la mà diplomàticament, si. Toca donar-se la mà.
Crec que les CUP i en David Fernández estan encara empresonats en el framing d’en Mas. I que no se’n podran sortir quan ells vulguin. També crec que en Mas ja ha passat a la següent pantalla i que ja està tractant de treure rendiment electoral o de governabilitat a tot el relat polític que ha construït durant el darrer any.
Ho fa també guanyant credibilitat tot abraçant-se al polític millor valorat de Catalunya. D’altra banda, mira de fer-li la mà a ERC.
Per a Mas, l’Union Sacrée ja s’ha acabat. Ell escombra cap a casa. La manca d’agilitat política d’el David d’ahir, un David esgotat després d’un periode esgotador, el mostrà com si no hagués entés encara el canvi d’escenari.
Al final de tanta discusió amb uns i els altres, algú m’ha recordat el gest de la Maruja Ruiz amb en Trias. M’ha fet pensar bastant i, fet i debatut, al final de tot, m’ha semblat més correcte el gest de la Maruja. Potser és que ella mai no ha entrat a palau.
Potser que aquesta flor que no fa estiu que es diu David Fernández, que ha entrat en el palau breument ( diu que no hi serà a la propera legislatura), ha patit un periode molt convuls, esgotador i, encara que s’hi ha mogut força bé, ha comés alguns errors. Només s’equivoca qui es mou. Si no fas rés és d’allò més fàcil no cagar-la.
No justitico l’error. Crec que és un error important. Per allò que estem a la societat de l’espectacle i la imatge, el gest és el que compta.
Només demano que mirem el conjunt i no una part. Que no fem categories a partir d’anècdotes.
Només demano que no cremem els ponts. Quan els temps de l’Unió Sagrada hagin passat i tornem a la dura realitat, quan es reprengui l’agenda social com diu l’amic Josep Bel, els ponts entre les esquerres seran necessaris. Més que mai. Si els cremem ara no ens fem cap favor a nosaltres mateixos.
No faig una crida de bones intencions, faig una crida política.
Ara sí, ara ja puc penjar el vídeo. No és un atac a en David.
És per a recordar-nos a tots plegats que els de baix també saben fer política, encara que gastin roba diferent, encara que parlin d’una altra manera, encara que no llegeixin tant.
No és res personal 